El punt i a part és complicat. L’use poc. No m’ix, si l’haig d’escriure, de manera, diguem-ne, natural. Sempre hi ha un fil a seguir, una idea surant, una veu continua. Cal que me’l plantege específicament. En caldrà ara un, de punt i a part? Ben bé, no ho sé. Depèn, com tot. Me n’aniria al més enllà, lluny de mi, si diguera que la vida vol, demana o imposa punts i a part. A més, no sona lleig això? Lleig i mentida, també, perquè algunes senderes no són més que un miratge. La vida no exigeix res, tret de viure-la. La vida no és ningú; som nosaltres. És un llàstima, disculpeu-me, que m’explique així de boirós per dir que he abandonat el blog durant uns dies, i no sé quants encara hi cuejarà l’absència, perquè he iniciat una aventura professional que em té pres. Pres amb ganes, vull dir. Aquesta paraula, ‘professional’, com professor, profeta i altres, ve del verb professar, de tenir fe en alguna cosa. Potser no us descobriré res si dic, descregut com sóc, que sempre he tingut conflictes amb la fe, amb la meua i amb la dels altres. No em fie dels seus manifassers. Religions a banda, haig d’intentar-ho, en qualsevol cas, i això, en mi almenys, és un punt i a part. La nostra voluntat, el nostre esforç, la que ens queda en nosaltres mateixos és la única fe possible, i més encara en els temps que corren. Perquè, si no, què? Quan? Com? Per què? Frost és temptador, però, després de tot, he escollit Bukowski.
Hola! De vegades cal posar un punt i a part. I d’altres costa tenir fe en les coses, en la gent perquè tot canvia, res perdura. Però almenys les paraules i el fet de compartir-les ens permet creure que els qui ens llegeixen ens comprenen una mica. Cal no abandonar la lluita, pensa en els nostres predecessors que van patir el franquisme. Som en una època dura, cert però cal continuar endavant, sempre endavant.
la gent, quan parlem, no emprem ni punts a part ni majúscules, per això costa tant, quan es blogueja, de fer-los servir, perquè, al cap i a la fi, que fem sinó parlar amb d’altres i, la majoria de les vegades, amb nosaltres mateixos; en tot cas sembla una iniciativa interessant la que ens dius que et té ocupat; encara que, perquè no dir-ho, em sap greu que et prengui d’ací;
M’alegre que hages iniciat una aventura professional que no té mala pinta, segons sembla. I no crec que això et faça posar un punt i a part al blog. Potser no escriuràs tan sovint com ara, però esperem el punt i seguit, naturalment.
Sort.
La síndrome d’abstinència hi és. Ara per ara, però, és incerta la periodicitat. Però no tanque… Gràcies pels vostres ànims.
Et desitge tota la sort per al nou projecte, Josep, i com tots, esperarem el que faça falta per llegir-te.
no tanques, no.
Punts, puntuals i a punt? Segur que sí! Et desitge el millor en aquesta aventura, que siga un puntal en la teua vida i que et puntege de profit, que siga un pont o un punt gloriós… Punts suspensius! Sí, car després arriba l’exclamació! Punteria en els projectes sempre n’has tingut: en done fe i m’ho apunte jo.
Una abraçada gens puntual, amic, que sempre la tinc per a tu a punt.
I punt (a banda o en el cor?) Sempre al cor!
Una fe és necessària, Josep, i la fe en un mateix no és la menys important. Enhorabona i ànims. Ah, i magnífics els poemes de Frost i Bukowski.
Sovint a la vida ens cal fer punt i apart per tal de recomençar i (com deia Hesse en el seu poema Stufen) enfilar un nou esglaó. Aquí rau l’encís: deixar-se seduir per nous projectes…
Molta molta molta sort-