«Els incendis de desenes de contenidors han obligat els Bombers a mantenir una intensa activitat, ja que veien com els focs es multiplicaven des del carrer Pau Claris amb Urquinaona cap a la plaça de la Catedral, on els violents han destrossat el local de Domino’s Pizza, trencant els ordinadors i les caixes registradores de l’establiment». (3cat24.cat)
No diria ni que sí ni que no. Sempre estem a temps. Ho comentava ahir amb un amic durant la manifestació. Envellim, cert, però tenir o no l’edat per a segons quines coses és irrellevant si ja no ens queda ni el suc de la corretja: cremar contenidors i destrossar locals de multinacionals sovint és una conseqüència de l’extrema desesperació de les persones més que no pas una resposta als seus principis morals i/o ideològics –que també. Així van triomfar gran revoltes. No vull dir amb això que els aldarulls d’ahir puguen prosperar o que els rebels estigueren tots desesperats, però ignorar-ne, en el futur, la seua nova i sobtada intensitat (als mitjans recollida de manera tan generosa com insòlita) és, com a mínim, imprudent. Dubte que pogueren tindre una més alta legitimitat ciutadana si els avalots respongueren a una suma de les dues variants, desesperació i principis; en tot cas és una barreja que, malauradament, s’encarna poc en els temps que corren. No sé si tinc edat per a fer-ho –cremar contenidors i destrossar locals de multinacionals–, tampoc no em sent extremadament desesperat (encara no); sí tinc edat i ganes, però, per a expressar que és menys reprovable que mai. I no dic justificable, que fàcilment m’acusaran d’apologies punibles, però sí ben explicable i cantabile. Sempre estem a temps, em dic de nou, perquè el futur és una boira espessa; els governs no atenen a raons, les reivindicacions dels treballadors són menystingudes i, ara per ara, les servituds dels representants polítics davant dels mercats són tan grans, descarades i irresponsables que el seu missatge arriba a ser subversiu en si mateix, deixant als dissidents espai només per a l’acció directa, l’únic que els avars entenen i que realment els astora. Quina és la sortida, si no? Tornar a eixa negociació que ens ha dut a la reforma laboral per decret? Els antisistema han pres bona nota d’aquest missatge subversiu que els han regalat els ocupants del Parlamento. I així la premsa avui va plena com mai d’activistes, antisistema, radicals, extremistes, violents… Amb l’objectiu d’enterbolir la imatge dels principals sindicats, obliden que fan una extraordinària propaganda als grups més contestataris, que ahir van demostrar que són ben capaços d’inquietar els amos del capital i els seus majordoms. Tot un símptoma que no s’hauria d’analitzar amb la lleugeresa amb què algú, inevitablement, pensarà que servidor ho deixa escrit.
Oci, ni desesperació ni principis, només oci
…després del Negoci.