Entre les llums tenebroses, com una marededéu se’ns apareix un oxímoron salvífic pel qual Benet XVI, com ja potser sabreu, té una devoció gairebé libidinosa: «La dictadura del relativisme». Diria, de fet, que la seua passió per l’oxímoron frega la luxúria: «jungla de llibertats arbitràries». Potser caldria respondre-li, desganats, amb la medecina que, a sa santedat, no li agrada gens: «Home, no serà per a tant…». El mateix relativisme eximent que ell usa quan parla del clergat pederasta: penitència. Fa anys que porta penjant l’eslògan com un fil de saliva a la bífida punta de la llengua. Ahir, a Glasgow, tornà a dinar sopa d’all. Quan l’amolla —i més encara quan li penja— sempre em recorda un curs de la universitat en què el claustre de professors va dictar suspendre’ns, a tots els alumnes, el parcial de les assignatures, acusant-mos de «dictadura de la majoria» per haver decidit nosaltres, en assemblea, no assisir a les classes una setmana abans dels exàmens (per a poder estudiar els totxos). Una època bonica, aquella. El cas és que, encara que sigues poeta, no et sents tan beneït com per a reclamar a la gent, ni a la més beata, que no use els oxímorons com i quan els vingue en gana ni tampoc, des d’un cert gust per la subtilesa, acusar-los de viure ben còmodes, opulents i grassos en la seua particular «dictadura de l’oxímoron» a fi d’escarmentar infidels. En canvi, si els pots demanar, de manera més o menys elegant, que se’n recorden de quantes vegades l’Església fou relativista amb les dictadures del món, fets històrics pels quals, si no relativitzàrem, podríem rebatejar l’Església catòlica com a «relativista amb les dictadures». La de Franco, sense anar més lluny. Alerta, doncs, perquè cal saber-lo usar; no hi ha res més absolut que un oxímoron mal fet.
Escoltar
«Relativist’s Waltz», de The Vijay Iyer Trio
