Pensen alguns escriptors moderns que la natura és «muy hortera». Coenta, en diuen al meu poble, per a descriure una cosa ridícula, carrinclona, cursi, de mal gust, grotesca, friqui, etc. És natural, doncs, que a les seues novel·les hi manquen crepuscles, aurores boreals i ametllers florits. I és ben il·lustrativa la pinzellada, tan madrilenya i urbanita: «hortera». A vegades, el pintor, naturalista o no, oblida que la seua mirada –i la seua ceguesa, sovint voluntària– també forma part del llenç. La natura és com és; no pot ser d’una altra manera. Per tant, coenta o «hortera» és una categorització gestada només en l’àvid cervellet de qui la contempla. Pot, però, arribar a ser-ho molt més en les paraules de qui la descriu o deliberadament l’omet, es tracte d’una posta o, també, d’una actitud humana –natural– davant de la posta. Per a mantenir el bucle en dansa: pot resultar molt coent qualificar de coenta una cosa neutra. Un posat com qualsevol altre.
Recorde ara una vella amiga que considerava coenta la imatge maragalliana dels ametllers florits. Fins i tot, li divertia fotre-se’n. Supose que és una qüestió d’educació. La que a vegades no tenia, és clar. L’ús dels crepuscles, l’ús dels ametllers o l’ús dels morts és avui un costum, siga per a riure’s dels poetes, per a vendre articles als periòdics o per a col·locar les esquerres entre l’espasa i el Malecón. Riguem tots! Recorde també uns versos de Roque Dalton, poeta salvadoreny que ni la dreta ni les cinquenes columnes s’arraparen al cor després del seu assassinat: «Los antiguos poetas y los nuevos poetas / han envejecido mucho en el último año: / es que los crepúsculos son ahora aburridísimos / y las catástrofes, harina de otro costal». Postals i estampes han fet molt de mal als vells i als nous poetes. Qüestió d’estil? De poètica? Per a segons qui, i segons com, podem escriure extraordinaris versos als flavonoides, que determinen la pigmentació dels vegetals, però queda lleig pronunciar que t’agrada acaronar la carn blanca dels ametllers nevats.
no sé pas si està bé o no que els poetes cantin als ametllers florits, m’és igual, jo n’he gaudit del passeig, com gaudeixo d’una posta de sol. I no em cal cap poeta que me’ls pintin, el gaudi és meu, personal i intransferible :)
Crec que “hortera” o coent o cursi o… són adjectius que no corresponen als atmetllers florits ni als crepuscles daurats ni a la llum d’argent de la lluna. En tot cas són adjectius -com tants altres- aplicables a l’actitud amb què ens apropem a les coses i, en conseqüència, aplicables a les persones, no als fenòmens naturals. De la mateixa manera que un element no és poètic o no en ell mateix, sinó que la poesia està en l’actitud amb què ens hi encarem. Almenys així ho veig jo.
I jo us dic a tots els possibles lectors d’aquest post i comentaris que quan “Clidice, novesflors i tantes altres persones parlen… “el meu cor balla “.
I em són indiferents moltes altres opinions.