Avui hem fet un camí diferent. Les solanes de l’estiu ja han passat i el vent tardoral convida a caminar per la muntanya. Hem pujat el Desert i hem agafat la senda del castell de Montornés, però, en arribar al pla de les ginebreres, abans de baixar la vall des d’on pot contemplar-se tot Benicàssim, la seua muralla costera d’apartaments i les Columbretes, hem trencat al nord, muntanya amunt. Després d’una breu i lleugera pujada, hem començat a davallar una sendera cada volta més estreta que ens ha dut a una fondalada que desconeixíem, plena d’arborcers (Arbutus unedo). Ens ha alegrat molt trobar-los. Hem collit els arborços més rojos i abellidors. N’hi havien molts a terra, segurament a causa de les pluges dels darrers dies; no tots se’ls havien menjat els cucs i n’hem recollit un bon grapat. El cunyat m’ha recomanat macerar-los en una ampolla amb generoses cullerades de sucre. Dos o tres setmanes després cal afegir-hi vodka, i que s’estove bé tot el compost. A més temps, millor producte. M’ha assegurat que el licor resultant és deliciós. A vegades cal triar unes altres senderes. Ja ho va dir Frost: «I took the one less traveled by, / And that has made all the difference».
(la foto és de Caeduiker)
llepoooool
No sé com qualificar-ho, però,t’ho he de dir: porte més d’una setmana recollint imatges de les cireres d’arboç per usar-les com a imatge del blog. Són interessantíssimes perquè duren tot l’any, en flor, verdes o en procés de maduració. Són fantàstiques i estan quasi ooblidades. Com tantíssimes altres coses d’aquest malaguanyat país nostre.
Ja em diràs si el licor està bo.
També se’n fa melmelada. Si les obliden, millor, més en tindrem per nosaltres (ja m’agradaria poder dir el mateix del país).