Carla Bruni trià un poema de Wystan Hugh Auden per tancar el seu àlbum anterior, titulat «No promises». Si voleu, podeu escoltar aquest reportatge, on la cantant ens xiuxiueja les seues preferències literàries. El poema parla dels secrets que, tard o d’hora, són revelats i de les seues motivacions. Narcís Comadira va escriure una versió de l’«At last the secret is out», però no m’hi he pogut fer amb ella, així que he elaborat una composició, més o menys arromançada, de la versió cantada en anglès. Sí he pogut trobar, a la xarxa, una ressenya de Jordi Puntí que recull els primers versos de l’adaptació de Comadira: «Per fi el secret ha esclatat,/ sempre passa,/ des d’antic, la història és ja madura per ser explicada a l’amic». D’Auden també podeu veure, a Salms, el vídeo del seu «Funeral Blues». A més, vull apuntar que Jaime Gil de Biedma —més que traduir-lo o versionejar-lo—, el va reescriure en castellà, «en romanç», segons va deixar escrit ell mateix entre parèntesis. El següent vídeo és una adaptació audiovisual de la cançó, obra d’aquest vostre menestral.
At last the secret is out
At last the secret is out,
as it always must come in the end,
the delicious story is ripe to tell
to tell to the intimate friend;
over the tea-cups and into
the square the tongues has its desire;
still waters run deep, my dear,
there’s never smoke without fire.
Behind the corpse in the reservoir,
behind the ghost on the links,
behind the lady who dances
and the man who madly drinks,
under the look of fatigue
the attack of migraine and the sigh
there is always another story,
there is more than meets the eye.
For the clear voice suddenly singing,
high up in the convent wall,
the scent of the elder bushes,
the sporting prints in the hall,
the croquet matches in summer,
the handshake, the cough, the kiss,
there is always a wicked secret,
a private reason for this.
El secret per fi és revelat
El secret per fi és revelat,
com sempre ha d’acabar passant,
la sucosa història ha pres cos
per contar-la a l’amic del cor;
entre tasses de te, a la plaça,
llur desig les llengües pregonen;
fondes són les aigües que corren,
i mai no hi ha fum sense foc.
Rere el cadàver de la bassa,
rere el fantasma als conreus,
rere la dona que dansa
i l’home que bojament beu,
rere el rictus de fatiga,
l’atac de migranya i el plany,
hi ha sempre una altra història,
hi ha més del que l’ull ha vist mai.
Pel cant sobtat d’una veu clara,
celada pels murs del convent,
l’aroma de les velles bardes,
el rebedor ple de cartells,
els partits de croquet a l’estiu,
l’encaix de mans, la tos, el bes,
hi ha sempre un maleït secret,
una raó d’encobriment.
(Versió de Josep Porcar)