Dissabte migdia. Relax. Zapping desganat: cinc, sis, set, vuit, nou… De sobte, cortineta i capçalera: Avanç Informatiu [no programat]. Tenim mascletà, pense. Serà un atemptat? Serà una catàstrofe? Serà pel derby València/Vila-real d’avui? Ventríloqua de pot: «Creix la indignació…». No! No pot ser! No m’ho puc creure! Serà pel Tio Paco? Impossible! Efectivament: impossible. La paraula indignació, pronunciada per la locutora en llauna, s’hi referia a protestes contra el govern central per una presumpta negligència en la propagació de la porca grip que una dotzena de soldats espanyols han inoculat misteriosament. Que la virulència del misteri puga o no infectar els eurovots dels socialistes, la veritat, m’esvara: democràcia porcina. Greix. El virus més apegalós era escoltar, per fi, la parauleta indignació en la insondable gola d’una ventríloqua de la poc pública televisió valenciana. «Indignant» és el qualificatiu que en tota la setmana no hem pogut escoltar al canal de la Degeneralitat per referir-se a l’infecciós cas Felder, ni tan sols per adjectivar les enceses pregàries de decència que han ressonat a Les Corts des dels bancs de l’oposició. Ho repetiré les voltes que faça falta: el microbi més contagiós és la impunitat dels governants irresponsables. Com als soldats infectats, caldria posar-los en quarantena. Torne a l’enllaunada. Avanç Informatiu. Hi ha titelles embeinades amb els dits i unes altres, molt més dilatades i manejables, que s’embeinen amb el puny sencer. Tant, que a voltes el puny els forada la gola, els ix per la boca i ens apallissa la pantalla: creix la indignació…
A banda d’això… què, tot bé? Què…, que ve qui?