Skip to main content
Literatura

Otherness

Per Dilluns, 25 maig, 20094 Comments

Siempre me aconsejaron que escribiera distinto
que no sintiera emoción sino «pathos»
que mi cristal no fuera transparente
sino prolijamente esmerilado
y sobre todo que si hablaba del mar
no nombrara la sal

siempre me aconsejaron que fuera otro
y hasta me sugirieron que tenía
notorias cualidades para serlo
por eso mi futuro estaba en la otredad

el único problema ha sido siempre
mi tozudez congénita
neciamente no quería ser otro
por lo tanto continúe siendo el mismo

otrosí digo / me enseñaron
después que la verdad
era más bien tediosa
el amor / cursi y combustible
la decencia / bastarda y obsoleta

siempre me instaron a que fuera otro
pero mi terquedad es infinita

creo además que si algún día
me propusiera ser asiduamente otro
se notaría tanto la impostura
que podría morir de falso crup
o falsa alarma u otras falacias

es posible asimismo que esos buenos propósitos
sean sólo larvadas formas de desamor
ya que exigir a otro que sea otro
en verdad es negarle su otredad más genuina
como es la ilusión de sentirse uno mismo

siempre me aconsejaron que escribiera distinto
pero he decidido desalentar / humilde
y cautelosamente a mis mentores

en consecuencia seguiré escribiendo
igual a mi o sea
de un modo obvio irónico terrestre
rutinario tristón desangelado
(por otros adjetivos se ruega consultar
criticas de los últimos treinta años)
y eso tal vez ocurra por que no sé ser otro
que ese otro que soy para los otros.

Mario Benedetti

Recomane el reportatge «Benedetti con una esquina rota», l’equanimitat de Subirana i la batalla de Todó contra les eixorquies.

4 Comments

  • palumbuscolumbus ha dit:

    He estat un dia pensant-hi i, bé, tot i que estic molt agraït (sincerament) per la recomanació, crec que potser aquí hi ha un malentès. Tractem-ho detalladament:
    No he llegit mai la poesia de Mario Benedetti. Per a mi, és merament la persona de rostre bonhomiós que feia un cameo a “El lado oscuro del corazón” i l’autor d’uns contes prou divertits que van regalar no és si a “El País” o a “El Mundo” ja farà uns anys.
    Per això mateix, crec que no puc opinar. Més enllà de que m’agrada el poema aquest que cites aquí dalt. Però tampoc no m’agrada enlairar ni carregar-me gent a la lleugera.
    Tinc una major flaca per Antonio Gamoneda, he de confessar-ho. És també una cosa d’oportunitat, potser, o d’itinerari de lectura. Ara bé, tampoc no m’hi he posat seriosament, més enllà de “Descripción de la mentira”.
    Jo vaig escriure un post anomenat “Mirant les coses per totes bandes” (que és una mica la meua manera de dir que hi haurà sidral), doncs, una mica com qui posa la punta del dit gros dins la banyera per veure si l’aigua crema. Remetent-me al blog de “Crítica poética y contracrítica”; més que res perquè ells mateixos ja donen pas a la major part d’informació sobre el tema, incloent-hi la declaració íntegra de Gamoneda (que no tothom ha tingut en consideració en la seua integritat). Però ells (i potser això ho hagués tingut que remarcar) hi tenen una posició més beligerant que no pas jo; contra Visor, és clar. A partir d’aquesta declaració, jo no entenc el linxament a què s’ha sotmès a Gamoneda; ni entenc quina relació té això amb la qualitat de la seua poesia. ¿Què diríem sobre Bolaño i les coses que deia sobre Isabel Allende (i viceversa)? Ara: no penso entrar mai a decidir quin dels dos és millor. No hi estic autoritzat. I si d’una banda jo, si m’hagués trobat davant la pregunta, hagués intentat sortir-me’n amb un silenci o alguna evasiva, de l’altra banda trobo que com a mínim Gamoneda no va ser hipòcrita. Cosa que vista des de Barcelona pot arribar a semblar admirable.
    Després, J. Podrit va deixar un comentari al post (el del divendres) que em va conduir cap a una cosa completament diferent. I d’aquí va sortir el post que enllaces. Però crec que ja no té res a veure. En un cas, l’única discussió substancial (enllà de parlar de premis, cànons, enveges i coses d’aquestes que a la gent li fan patxoca però que no veig quina importància tenen) és sobre la relació entre el llenguatge del poema i el llenguatge quotidià; distant en Gamoneda, pròxima en Benedetti. En l’altre, el problema és si el valor dels poemes deriva de que tenen un “gran tema”, o de que estàn formalment ben fets.
    Pots mirar-ho com aquelles vegades en què estàs a altes hores de la nit, en un bar, parlant amb un amic, discutint, i d’una cosa passeu a una altra, potser sense arrodonir la primera. I la segona ja no té res a veure. El tema Benedetti, doncs, tal com jo ho veig, no té res a veure amb el tema Vinyoli/Carner.
    Però gràcies, com deia, per la recomanació. I perdó per allargar-me.
    p.c.

  • josep ha dit:

    Les recomanacions no les vaig posar com a enllaços connectats per un significat relacionable del continguts, sinó per l’interès dels continguts mateixos i (ací sí, relacionats) per la manera reflexiva i radical, que no extremista, amb què es parla d’algunes qüestions literàries. Per això el reportatge enllaçat, que ofereix diferents opinions sobre els cantons trencats de l’uruguaià, i la meua lloa a l’equanimitat i a la pacífica batalla. Així doncs, per acabar de tancar el possible malentès: amb la recomanació no vull dir que les declaracions de Gamoneda sobre la poesia de Benedetti puguen ser traslladables a la comparació de poètiques Vinyoli/Carner que ens mostres al teu blog. Tot i això, confesse que veig algunes connexions que, algunes nits, potser fóra menys cafeínic no veure.

  • milotxes ha dit:

    Veig que la traca té matraca amics Palumbus i Josep.

    El verb fàcil per desqualificar -en qualsevol circumstància de la vida- (qualifica) diu molt de qui l’empra. Per altra banda, és clar que en tenim dret a opinar, sobre obres i poemes… També amic Palumbus, sense ser expert en Centrals nuclears hom pot comentar si li fan nosa o li agraden dilluns, dimecres i divendres…

    No voldrà ningú paredar-mos allò que ens resta, veritat?

    Vivim en un univers -tot i les mentides, fal·làcies, i operacions de Margaret Astor- on podem opinar. Però em sembla una cosa massa difícil i complicada despatxar per a bé o per a mal una obra- que es llija una vida- en 15, 100 pàgines o tot un llibre…

    La pregunta total: Podríem trobar en una obra d’estudi, d’aquestes anomenades consciencioses, elements massa subjectius que decantaren lectures futures can a una banda o l’altra?

    No sóc defensor de cap relativisme (llevat si existeix pel mig el vertader amor. Serà açò una entelèquia?), però de vegades sents cada bajanada dita per experts que… com diuen a lo poble ” Nostre Sinyor ens pille confessats”.

  • josep ha dit:

    Sincerament, una cosa és dir “yo no comparto la poesia de…” i una altra la mala bava. N’hi ha d’ell que si es mossega la llengua s’enverina. Sobretot això que comentes: despatxar una obra com si despatxares una vida. Despatxar els qui despatxen potser fóra com donar-los la raó. No ho fet, no ho faré ni ho recomanaré, i quines ganes tinc! La diferència: jo no m’enverine. Gran consell el teu, que perdura, príncep: “que els lladres del foc no ens furten la llum”. I també m’apunte aquesta de Todó, memorable: “No m’agrada enlairar ni carregar-me gent a la lleugera”.