«Desamor», segons els diccionari, és la mancança d‘amor, la desafecció envers una persona o cosa. O país, com és el cas de molts habitants del País Valencià que no senten pel territori que els acull, per la seua història, per la seua cultura, per la seua llengua, el més mínim afecte. Ben al contrari: l‘odien i s‘odien per odiar-lo, situació que els porta a estats francament patològics com, per exemple, defensar la llengua pròpia, que no parlen mai, en una altra de forastera; destruir l‘Horta i disfressar-se, presumptament, amb vestits que diuen ser els dels habitants antics del que destrueixen; negar les arrels nacionals genuïnes i abraçar les de la nació del costat; destruir barris sencers si són constructors; embrutar els llocs públics, etc.
Això és desamor. Com ho és el fet d‘anomenar-se amb noms no valencians, en general castellans, però últimament també anglo-nord-americans. Clar que ací la responsabilitat de la coentor recau, mentre ets menor, sobre els pares que han decidit per tu, però a partir de la majoria d‘edat ja ets responsable, perquè la llei et permet de valencianitzar-te el nom amb un tràmit senzill i gratuït que molts, però no tants com caldria, hem fet des que el canvi és legal. Fa un dies aquest diari publicava els noms que els habitants del País Valencià, que no tots es mereiexen el nom de valencians, posen als seus fills. Tot i que n‘hi ha de fidels, que els anomenen amb els noms propis de la terra i de la llengua, la immensa majoria no ho fa. Els noms més corrents són Alejandro i Pablo en xiquets i Lucía i María, amb accent castellà, en xiquetes. Tan bonics que són Alexandre, Pau, Llúcia i Maria! I els que es diuen Kevin, o Iván, o Erik, o Jesssica o Azahara? L‘altre dia parlava amb un ciutadà xinés i en comentar aquest cas dels noms o la brutedat de les nostres ciutats em deia escandalitzat: «És que els valencians no estimen allò més seu?». No, senyor, ací regna el desamor.
Toni Mestre
Publicat a Levante-EMV (11-12-2005).
Vilaweb:
Commoció al valencianisme per la pèrdua de Toni Mestre.
