És més difícil escriure contra la realitat que negar-la o inventar-ne una de nova. Al circ mediàtic, l‘atac asèptic i estèril a la realitat sovint es produeix quan s‘imposa la llibertat d‘opinió en la condemna de la mera existència de llibertat d‘informació sobre una qüestió social o individual. El domador d‘arguments, com el de lleons, mai no morirà de por, però moriria si perdera la poca por que li queda. El contorsionisme intel·lectual, quan no la poca vergonya, és gairebé un gènere periodístic i, com a mostra, el de Mariscal ahir en El Pais, en el que intentava explicar que com «aquí las llamas ya no queman a judaizantes, moriscos o apóstatas», i com «la religión es algo demasiado personal e intransferible, y merece mucho respeto y tolerancia», i com estem obligats (no sé per què) a «evitar crispación y tensiones», doncs aleshores, escriu, quin sentit té ara l‘aparició d‘una pàgina web que «hace llamamiento para apostatar masivamente»… Amb els mateixos pretextos, el columnista podria atacar, i alhora defendre, qualsevol realitat: l‘existència de campanyes per a l‘ús de preservatius, per exemple. Sense entrar en valoracions religioses, una pàgina a Internet que ens explica com apostatar és un servei necessari, si més no per al qui volen fer-ho. Diria més: l‘església hauria de ser la primera interessada en fer públic aquest servei. Hauria.
És que, a la llarga els estan tocant els “quartos”
Mireu Alemanya, que fa pagar un 8 i escaig % als creients a la declaració de la renda.
En canvi, l‘església anglicana s‘autofinança. Per això, si vols visitar qualsevol capelleta londinenca, te fan pagar un cabàs de lliures. Ací, en canvi, la separació església-estat mai no ha sigut definitiva i, per tant, apuren la mamella. Si apostataren tots els batejats que han pres consciència del seu ateïsme, agnosticisme, o simplement del seu cristianisme anticatòlic, aleshores un altre pardal cantaria. Quan a l‘escrit dic que l‘església hauria de ser la primera interessada, evidentment ho dic en un sentit d‘interés estrictament luterà, purament espiritual i no econòmic. És a dir, no catòlic. Clar està que l‘altre interés, el mercantil, sempre ha sigut catòlic; en realitat, d‘una manera o una altra, Roma mai no ha deixat de vendre indulgències, de traficar amb eixes drogues potents, i a voltes letals, que són la por i la fe. Amen.