Millor serà no baixar les persianes.
Que en les finestres esbare el batec
de la pluja, que s‘embrute de fang
la mirada, que l‘últim ocell de llum
encengue l‘ombra de l‘últim crepuscle,
que des de l‘interior del món
s‘hagen de mullar les mans
per a explicar com vam ser capaços
d‘aprendre a refugiar-nos
dins de la tempesta.
a força de tempestes, els humans hem canviat el viure per l‘adaptació
que trist!
sobretot quan som conscients de que les tempestes les provoquem nosaltres
un poema genial