Quan es posa el sexe damunt de la taula, de la taula pública vull dir, sempre salta algun jerarca de l‘Església que hi aporta la nota de color, el punt G de la polémica, l‘èxtasi de la naftalina, tota la puresa de l‘orgasme. I aquesta setmana li ha tocat resar a l‘arquebisbe de Toledo, pobre home, a qui li han manat cantar el rosari de comparar la majoria favorable als matrimonis no heterosexuals amb la majoria que recolzà a Hitler. Antonio Cañizares, que gràcies a Deú no es família del dictador, va afegir, en un castellà modern i no en llatí, que els matrimonis gais «van en contra de la Naturaleza, de la familia y de una sociedad sana». D‘alguna manera, l‘argument de què una majoria pot recolzar una dictadura, ens el podríem arribar a empassar si recordem ara aquells temps en què el nacionalcatolicisme franquista, en molt íntima i ubèrrima col·laboració amb l‘Església, es dedicà a netejar, entre altres coses, aquella majoria de cervellets de xiquets i xiquetes de la postguerra. No els netejaren tots, afortunadament.
En canvi, parlar de Naturalesa, família i societat sana, des d‘opinions purament religioses, i no científiques, ni socials, ni jurídiques, són ganes de preparar llenya sense tenir foc. Si l‘Església haguera eixit, per fi, de l‘Edat Mitjana, podria veure que el matrimoni de parelles no heterosexuals, amb el reconeixement de tots els seus drets, ve a preservar l‘existència de la més bàsica de les estructures socials:la familia, perquè parlem de família no heterosexual, però família en qualsevol cas. En quant a la “societat sana”, que jo sàpiga, les parelles no heterosexuals se dutxen i se vacunen com tots els mortals i, per tant, no veig els inconvenients. Ara bé, si l‘arquebisbe volia dir que aquest matrimoni no pot ser legal perquè no és saludable el contacte, posem per cas, entre dos pius, tot seguit hauria de demanar-li a la Justícia la prohibició del catolicisme en Espanya, perquè no es saludable, ni de bon tros, que el personal eclesiàstic tinga prohibides, des de Roma, les relacions sexuals. Declaracions com les de l‘arquebisbe ens demostren que, encara que les tinguen prohibides, ells no deixen de fotre.
