En la Sopa d‘all, publicava ahir el poeta Enric Sòria un escrit on explicava que la crispació política que es viu d‘un temps ençà no pot ser únicament atribuïda “a l‘absurda relliscada del senyor Carod-Rovira”, que efectivament això seria una bogeria per part de qualsevol analista seriòs, i que “convé observar els fets com el que són: símptomes greus de deteriorament de la convivència dins d‘una democràcia que, malgrat els anys que va complint, no sembla plenament establerta, ni en els costums, ni en les consciències”. Certament, els conflictes (¿guerres?) no comencen així com així, si bé sempre existeix una espurna que bota foc a tot, un desencadenant, els actors del qual ignoren sovint la magnitud de la tragèdia. Seria com dir que va ser l‘assassinat en Sarajevo de l‘arxiduc Francisco Fernando de Habsburgo la causa de l‘inici de la Primera Guerra Mundial.
Gabriel Jackson, autor de “La República Española y la Guerra Civil 1931-1939” (Editorial Crítica-Grupo Editorial Grijalbo, pág. 131, Barcelona, 1986), escriu:
“El coronel Macià, heroi de la lluita per a l‘obtenció de l‘estatut d‘autonomia, va morir sobtadament al desembre. El nou dirigent d‘esquerra, Lluís Companys, a diferència de Macià, era més aviat un republicà d‘esquerra que un nacionalista català. Companys havia estat associat amb Marcelino Domingo en la direcció de les vagues revolucionàries de 1917. Havia estat l‘advocat defensor dels anarcosindicalistas durant la dècada dels 20, i en el curs de la seva tasca havia defensat alhora als sants i als pistolers de la classe obrera de Barcelona. En 1931 va proclamar la República federal dins de la qual Catalunya gaudiria d‘autonomia, mentre que la fórmula del coronel Macià havia estat virtualment separatista, si bé no en el seua enunciació immediata. La victòria d‘esquerra al gener, i la prefectura de Companys, significaven que Catalunya anava a ser governada per un Parlament i un Gabinet de la mateixa composició que la coalició d‘azaña, però gaudint de més unitat que la citada coalició, ja que en la mateixa Esquerra s‘integraven la majoria de les tendències representades en el govern d‘azaña. Mentre que Madrid tenia un govern radical que depenia en gran mesura de les dretes, Catalunya tenia un govern esquerrà”.
El parel·lelisme amb la situació actual és evident. La dreta sap que la pèrdua de la seua majoria absoluta, o bé una victòria per la mínima del PSOE (prou improvable), podria generar un govern d‘esquerres en coalició, per més que ZP diga que no cedirà a les pressions (!). És per això que torna a estar tan present (és que havia desaparegut mai?) això de “la idea d‘espanya” (que, evidentment, sempre ha menyspreat la idea de Catalunya, la d‘euskadi, la de Galícia…), i l‘extrema dreta, és a dir, moltíssimes files del PP, saben que no podran aturar les iniciatives de major autonomia, les federalistes si més no. Ni al PP ni a ETA els fa cap gràcia que els grups d‘esquerra augmenten els seus vots; saben que els governs d‘andalusia, Aragó i Catalunya poden influir de forma determinant en el canvi. Indigna, però, que aquest procès de canvi democràtic, suposadament normalitzat, sempre estiga marcat, en l‘estat espanyol, per la violència: Guerra del 36, GAL dels 90, o bomba electoral d‘eTA en el 2004. En tot cas, existeix la tendència al canvi o al recanvi, ho marca la ciutadania, i això és imparable.
