In memoriam. Dedicat a Miquel Martí i Pol
No és l‘unic que passa, ni el més fort que entra, ni el més llest que calla, ni aparenta ser qui més treballa. Conec de vista a l‘home que creua la porta de la fàbrica com si amb la meua ungla foradara aquesta pàgina. Una eternitat quasi absent sap des de quin mar de solitud el contemple. Tots els dies es presenta al seu cap amb una vella roda que entre les seues mans gira i gira. El seu superior no ho entén, perquè per a què una roda inservible si és un objecte que ni fila ni cus. Aquest home no té automòbil, ni tampoc aplega amb autobús; he vist amb els meus propis ulls que a l‘alba cau com el sol o com la pluja fresca, amb un vers sagnant al paladar, tot just quan el rellotge menteix i sua a conciència el somni mort del temps per a entrar puntual i de blau en un món que podria semblar-se a aquest món exactament a les vuit en punt. Fitxa, treballa, esmorza, fitxa, treballa, dina, fitxa, treballa, treballa; i fitxa. A l‘home que surt de la fàbrica amb un vers sagnant en el paladar el coneixia de vista. Ocupava el temps en viure fins que la seua vida fou ocupada pel temps. Les seues paraules les cisella encara el vent sobre el mur invisible de l‘horitzó, l‘únic animal que ni a la paraula ni al silenci escapa. Ara mateix torna a sortir de la fàbrica, i és extraordinari: entre les seues mans encara gira la roda. La roda que gira i regira, però a repèl del temps.
