La pregunta infinita de Josep

Per Susanna Lliberós

SusannaLa vida és circular. Potser aquesta seria una manera d’expressar-ho. Les causalitats avancen en forma de cercles, o d’infinits. En les Preguntes de Josep Porcar, hi ha una referència explícita al seu poemari Vint-i-dues mans de pintura, publicat fa 22 anys. I hi és perquè en ell ja exprimia metafòricament el fruit amarg de l’experiència amorosa conclosa. Ara en parlarem d’això. Fa 22 anys que jo vaig conèixer, poèticament parlant, Josep Porcar, a través precisament d’aquelles Vint-i-dues mans de pintura. Un llibre, en aquell moment, de capçalera per a mi. A Josep, encara tardaria un temps a conèixer-lo personalment. En aquells dies, mentre devorava els seus versos en cafeteries més o menys acollidores de Cerdanyola del Vallès, o en la gespa de la Universitat Autònoma de Barcelona, hauria estat màgic pensar que, 22 anys després, Josep seria amic i jo li estaria presentant uns poemes que refarien els viaranys de tot aquell pòsit del dolor d’amor. Sense endevinar-ho en aquell moment, el cas és que ara estem ací, perquè la vida té eixes coses tan amables i, de tant en tant, com diu la cançó, et besa a la boca. En aquelles 22 mans de pintura destacaven amb força versos a un amor que s’havia escolat entre les mans, versos que s’abocaven al paper estirant de la memòria. Paraules que buscaven guariment, curar aquelles ferides encara obertes. Amb tot, Josep, pretenia trobar el paradís vital a través de la poesia. 22 anys després, amb la maduresa poètica i vital assolida, encara ho pretén. Si abans el poema era aixopluc, ara és el pom que ens ajuda a tancar una porta per on ja només entra un corrent d’aire espès i carregat. El que abans era crit desesperat ara és reflexió pausada, pregunta.

Continuen les mans buides simbolitzant la fugida, pèrdua, dissolució o evaporació de l’amor, però amb matisos. El que fa 22 anys era una «mà ja molt aspra i solitària», ara ha esdevingut un buit total.

mans - preguntesHabitades, sí, l’una dins
de l’altra com el pinyol
d’una cirera, on viuen
les mans si fins al mos
de les ungles sempre en són
més que dues la solitud
de les meues?

El que hi ha, tant ara com abans, és la urgència de la poesia per a l’acompliment de les diferents etapes de la vida, en aquest cas de l’amor. Primer calien els versos per a recordar l’amant, apressar allò que va ser: «…mes si no et pense, si no et verse, res em seràs, res més que una idea fugissera, res»; i sobretot calien per a curar les ferides. Ara, en Preguntes, són necessaris per a tancar una porta i seguir el camí. Ja no n’hi ha ferida. Però això no vol dir que no haja existit. Ben al contrari. El poeta ha passat la preceptiva quarantena, la febre, el buit, la tristesa, la ràbia, la desolació, i ha fet llit el temps menester per a recuperar forces. És una vegada amb la salut al seny, que ha pres el fil de les paraules amb l’objectivació que confereix la distància i, bussejant dins d’un cos ja sanat, ha anat filant totes les preguntes, en obert, que calien per a una reflexió i anàlisi conscients. Amb aquella consciència que ens permet saber que no hi ha respostes possibles per a determinats esdevenirs amatoris.

El més habitual en literatura és recórrer a la ferida, fer-ne ús per a extreure’n el suc, per allargassar les paraules, l’enyor, i alimentar la memòria de nous i sagnants estímuls. Maria-Mercè Marçal en el seu fantàstic poema Divisa diu:

Sal oberta a la nafra: que no es tanqui!
Que no em venci cap àncora, vençuda
pels anys, i per l’oratge, i per la ruda.
Que cap pòsit d’enyor no m’entrebanqui!

Ella mateixa explicaria eixe intent il·lusori de no tancar la ferida com un procés continu de voler parlar a través de la sang. Deia també que la cicatriu, a vegades, és també la mudesa. Porcar es decanta per aquesta opció: fins que la ferida no ha fet crosta, calla. I quan a penes es pot intuir la cicatriu, parla, estableix el diàleg que temps enrere, malalt, era impossible. La reflexió ve després de la malaltia. Una vegada curat, el poeta assoleix el raciocini. Però, vol dir aquest guariment que s’ha esvaït l’amor? No, l’amor del poeta no desapareix, ho fa la personificació que d’ell va fer durant un temps en un o més amors definits, que ara queden, en tancar la porta, indefinits, infinits, però amb l’ombra del carbó que esbossa el record, el just per a poder dir adéu, i dir-lo amb calma, sense que cap ferida distorsione el present. En la dècima pregunta el poeta cita Vicente Aleixandre: «Un adiós que centellea de póstuma ternura».

L’adaptabilitat de l’amor del poeta està intacta. Només cal que torne a cobrir altres figures, altres cossos, altres objectes, altres quimeres… El seu amor, el propi, n’ha eixit triomfant.

Josep poeta respon a la concepció platoniana de filosofia d’esforç cap a la saviesa i la veritat. Fer-se preguntes implica eixe esforç per adquirir el coneixement, i no tant la seua possessió. El poeta tira de la raó per accedir al món i comprendre’l.

Deia Karl Popper que tots els homes som filòsofs perquè, d’una manera o d’una altra, tots adoptem una actitud davant la vida i la mort. Cert, però no totes les actituds impliquen una reflexió i intent de comprensió o resolució. En la manera fins i tot de fer les preguntes, i en funció de quines preguntes es fan, hi ha la diferència entre aquells que estimen la saviesa –que els permet deixar la resposta en blanc– i aquells altres que s’hi capfiquen i, lluny de guanyar en clarividència, enterboleixen l’existència amb el neguit que provoca de vegades la no resposta. És a dir, cal que les preguntes siguen més essencials que les respostes i, en tot cas, que cada resposta esdevinga una nova pregunta. Josep, a la manera presocràtica, s’autoexamina. Examina el seu amor, les seues relacions. La seua existència, al cap i a la fi.

Són els interrogants del poeta, units en un vuit, simulant el símbol de l’infinit, la realitat dins d’un buit? L’etern retorn dels estoics? És el drac que es menja la cua o en són dos que se la mengen mútuament. És la unió. El triomf de la pregunta. La sinuositat del camí triat per a tancar la porta.

El poeta encapçala el poemari amb versos de tres poetes, uns d’ells Ausiàs March que diuen:

Com porà amar qui no és entenent?
Com serà ferm lo qui és tremolant?

En realitat Porcar dissecciona el fruit de l’experiència amorosa com ho feia el poeta medieval, científicament, amb l’observació i descripció del fenomen, tot definint la seua naturalesa, les causes i els efectes. Per això cal la distància (actitud) pròpia del científic davant l’element a analitzar. I Josep agafa eixa distància del subjecte més savi d’entre tots els savis: el temps. I en un elevat exercici d’introspecció pren nota de tot en forma de preguntes.

En Preguntes, Porcar també concep l’amor com un viatge on aprèn el jo i en fomenta la subversió. Fa poc llegia un reportatge sobre l’escriptor britànic Norman Lewis, autor de Tierra dorada, que el periodista David Vidal, titulava «L’art de mirar i esperar. El viatge com a subversió del jo». I vaig pensar de seguida en el viatge fet pel poeta fins a la formulació de les 21 preguntes. D’una banda, mirar i esperar. Als que esperen, precisament, dedica Josep el poemari. L’espera cal fer-la, sovint, amb els ulls ben oberts. Hi ha viatges que s’inicien sense moure’s físicament del lloc, però inevitablement per a iniciar la partida necessària cal que els ulls aprenguen, miren, busquen, i fins i tot transformen. Quan Ulisses torna a Itaca, del seu viatge, ni tan sols els servents el coneixen. El viatge transforma, i sovint cal eixa llunyania del lloc, del moment i de l’entorn present, per a trobar-se o retrobar-se, per accedir més enllà de la imatge que ens retorna el mirall de nosaltres mateixos. La relativització apareix en la distància, i és d’ella d’on es pot extreure la lliçó, en aquest cas en forma de pregunta sense resposta. Primer, però, cal desaprendre-ho tot.

En la quinzena pregunta hi ha moltes claus, que no respostes tancades, que deixen veure on ha arribat la introspecció del poeta. El poema diu:

Núvols amunt, estels.
Núvols avall, taüts.

A l’hamaca gitats parlem
dels llindars.

Tu en dius esquerdes.
Jo incisió
de la llum.

Tu tenebra.
Jo nit.

Pregunta al poema.

Això diu el poeta, al lector, a qui en el seu dia fou destinatari del seu amor, i a ell mateix: pregunta al poema. És allí on rau l’eixida d’aquest atzucac, en el vers, en la paraula, en la poesia: que ens permet d’igual manera volar, fugir, i tocar de peus a terra, arrelar-nos. Al mateix temps, el poema evidencia dues maneres tan diferents d’entendre el món! És ací on comença la ruptura? Són l’amor i el desamor, en estat pur. Són la mort i la vida? No cal entestar-nos a buscar la resposta, la tenim al poema. I, a més, el poeta ens ajuda traient gravetat a la qüestió amb la cita del cantant d’Extremoduro Robe Iniesta, a la pàgina del costat: «Que me entierren con la picha por fuera». La cita pertany a la cançó «La vereda de la puerta de atrás», que tracta precisament d’aquell amor que s’esvaeix, que mires de retindre o d’atrapar i que cada vegada està més lluny. L’estrofa sencera diu: «Si me espera la muerte traicionera y antes de repartirme del todo me veo en un cajón, que me entierren con la picha por fuera pa que se la coma un ratón». Poc més per afegir.

En una altra reflexió, el poeta es pregunta «De quina mirada mor / l’última pestanya». Tampoc ací trobarà resposta. No la busca. La resposta seran noves preguntes que miraran d’anar formulant vagues respostes amb nous interrogants al final: «Qui se n’ha après el manual d’instruccions?». Mentre avança la reflexió en forma de pregunta, hi ha moments puntuals on el poeta creu veure un filet de llum: «Pedrega? Pedrega! Hi ha vesprades d’agost / amb respostes fàcils».

El poema que així comença acaba dient: «La calamarsa a les mans obri els ulls». Amb eixos ulls oberts, amb la consciència presa de com s’ha anat esvaint tot allò que les mans podien tocar, el lector, al mateix temps que el poeta, assisteix al relat, al llarg dels versos, de la desaparició de les pròpies mans. És el que simbolitza la personificació de l’amor: la diferents formes que havia pres s’han evaporat. Els últims versos de la darrera pregunta ens en donen la clau:

cau
no pregunta
no respon
l’esquelet
de la carícia
que jo de tu
tinc

el sol es pon.

Ha tancat la porta. S’ha post el sol. Però el millor de tot és que sempre torna a eixir, i el poeta ho sap. Només cal trobar un altre pom que s’adapte a la mà i amb ell obrir no una, sinó les portes que calguen perquè corra l’aire fresc del paradís vital.

El llibre és un regal rodó, delicat, perquè a les preguntes de Josep, filades amb uns magnífics versos, se sumen les il·lustracions de Porcar Queral. El fet que siguen pare i fill, al meu parer, omple de més càrrega emotiva tot el contingut. Uns dibuixos, amb un delicat traçat, que han sabut captar l’essència última del poema. Un pare llegint el fons del fill. Un fill obrint-se al pare. Dos artistes comunicant-se, interaccionant. Art que, a partir del moment en què enceteu la llegida, us omplirà de preguntes les hores i els dies.