The voice of your eyes is deeper than all roses

La veu dels teus ulls és més profunda que totes les roses. Amb aquest vers, com en un parpelleig, s’obri i es tanca, s’encercla, no només tot el poema d’E. E. Cummings sinó també aquest quefer i deler meu d’entreobrir veus de poetes forans als ulls per a escoltar mirades a llocs mai visitats, gladly beyond any experience. Només alguna cosa en mi comprén… Només alguna cosa, com en l’amor, perquè no pot ser entès allò que no pot ser explicat. I, tanmateix, més enllà de l’amor, que és l’alè dels versos. Com el somriure d’un infant, que és de l’infant i en canvi nosaltres sentim regalat, el poema següent. El gran poder de la immensa fragilitat no pot ser explicat, i segurament ja n’he dit massa. No el vull badar.

Somewhere I have never travelled

somewhere i have never travelled, gladly beyond
any experience, your eyes have their silence:
in your most frail gesture are things which enclose me,
or which i cannot touch because they are too near

your slightest look easily will unclose me
though i have closed myself as fingers,
you open always petal by petal myself as Spring opens
(touching skilfully, mysteriously) her first rose

or if your wish be to close me, i and
my life will shut very beautifully, suddenly,
as when the heart of this flower imagines
the snow carefully everywhere descending;

nothing which we are to perceive in this world equals
the power of your intense fragility:whose texture
compels me with the color of its countries,
rendering death and forever with each breathing

(i do not know what it is about you that closes
and opens; only something in me understands
the voice of your eyes is deeper than all roses)
nobody, not even the rain, has such small hands

E. E. Cummings, de «ViVa» (1931)

En algun lloc que mai he visitat

(Versió d’Isabel Robles i Jaume Pérez Montaner)

en algun lloc que mai he visitat, alegrement més enllà
de tota experiència, els teus ulls tenen el teu silenci;
en el teu gest més fràgil hi ha coses que m’encerclen
o que no puc tocar perquè estan massa pròximes

el teu més lleu esguard fàcilment m’obrirà
encara que com dits m’haja tancat,
m’obris sempre pètal a pètal com obri la Primavera
(hàbilment tocant i misteriosa) la seua primera rosa

o si el teu desig és tancar-me, jo i
la meua vida ens tancarem molt bellament, de sobte,
com quan el cor d’aquesta flor imagina
la neu que amb cura cau pertot arreu;
res que pugam copsar en aquest món iguala
el poder de la teua immensa fragilitat: el teixit de la qual
em sotmet amb el color dels seus països,
rendint la mort i per sempre amb cada batec

(no sé qui hi ha en tu que tanca
i obri; només alguna cosa en mi comprén
que la veu dels teus ulls és més profunda que totes les roses)
ningú, ni tan sols la pluja, té unes mans tan petites.