Conyac!
Una més…. Qui queda? Se n‘han anat tots?
Abans parlàvem d‘amor, de la necessitat
de sentir-nos
vius sense afegir cap altre argument
al fet màgic i poc freqüent de tenir cos.
Conyac!
Una més… Toni ja no hi és. Tampoc l‘alexandre.
Han fugit? Optimització de la gremial presència?
Potser. Diuen les males llengües que tenien son, que es fan vells,
pèro jo dic
que anaven massa bufats. És un dir.
No fòtigues. s‘han cremat abans de fer foc.
Conyac!
Vas pel tercer, amic. Fins a quan?
I tu què?
Fins a la mort del capitalisme? Va, va! Tu delires, nen.
Necessites explicacions?
No, no… Cap. Fins a la mort del capitalisme!
Conyac!
Mira, jo vaig estimar una dona, fa molts anys.
No diré el nom. Ni cal.
Jo l‘estimava i ara ja no.
De veritat.
Quin amor és el nostre que era i ja no?
Quin sentit, si cal sentit, té un amor que, si no desapareix,
mata? Puc jurar-te que mata. Mira‘m! No estic mort?
No.
I després la nostàlgia… Mira‘m. La mentida, el cadàver i la nit.
Però què vols…? Això és la vida. La teua. Juga.
Conyac?
Sí. Un més… Qui queda? Se n‘han anat tots?
