Cap a on corre aquest cabirol escrit per un bosc escrit?
Potser a abeurar-se en una aigua escrita
que li reflectirà el musell com un paper de calca?
Per què alça el cap? Que ha sentit res?
Dret sobre quatre potes de la veritat manllevades,
sota els meus dits dreça l’orella.
Silenci: també aquest mot oscil·la sobre el paper i belluga
les branques evocades per la paraula «bosc».
Disposades a saltar-hi al damunt, sotgen la blancor del full
lletres que es poden arranjar malament,
frases que l’empaitaran
i davant de les quals no tindrà salvació.
En una gota de tinta, s’hi conté una reserva considerable
de caçadors amb l’ull mig cluc,
disposats a córrer pel pendent abrupte de la ploma,
rodejar el cabirol i ajupir-se a disparar.
S’obliden que aquí no és com la vida.
Aquí imperen les lleis del negre sobre blanc.
Un parpelleig durarà tant com voldré jo,
li serà permès de fragmentar-se en petites eternitats
farcides de bales aturades en ple vol.
I, si jo ho mano, res més ja no s’esdevindrà.
Sense la meva voluntat cap més fulla no caurà
ni cap bri d’herba cedirà sota el punt de la peülla.
Així, doncs, ¿potser hi ha un món
en el qual governo sobre un destí independent?
Un temps que aferro amb cadenes de signes?
Una existència a una ordre meva perdurable?
Alegria d’escriure.
Facultat de perpetuar.
Venjança de la mà mortal.
(trad. Josep M. de Sagarra)
