«Psalm», de Paul Celan

Niemand knetet uns wieder aus Erde und Lehm,
niemand bespricht unsern Staub.
Niemand.

Gelobt seist du, Niemand.
Dir zulieb wollen
wir blühn.
Dir
entgegen.

Ein Nichts
waren wir, sind wir, werden
wir bleiben, blühend:
die Nichts-, die
Niemandsrose.

Mit
dem Griffel seelenhell,
dem Staubfaden himmelswüst,
der Krone rot
vom Purpurwort, das wir sangen
über, o über
dem Dorn.

Paul Celan va escriure aquest «Psalm» en el context històric de l’Holocaust nazi. Negra llet de l’alba… Com en el famós Todesfuge, el tema principal d’aquest cant espiritual, dedicat a les víctimes d’Auschwitz, és la història i el patiment del poble jueu i, també, indestriable, la seua relació amb Déu. Recite i torne lentament a recitar la magnífica versió catalana d’Andreu Vidal i Karen Müller (que m’agrada més que la d’ Antoni Pous), i sent que el poema en res no perd significança si avui dediquem aquests versos al poble palestí, agredit —i ara massivament— per Israel. Celan, romanès de naixement, de llengua alemanya, francès d’adopció i jueu askenazí, renegà de l’ortodòxia sionista dels pares, que foren deportats a camps d’extermini, on van morir. El poeta va ser empresonat en un camp de treball, a Moldàvia, i va ser alliberat en acabar la guerra. Malgrat el seu pensament nihilista («ningú invoca la nostra pols»), en el poema s’aferra a aquest Ningú com a interlocutor. Identifica aquesta Neimandsroserosa de ningú») amb un déu sempre estranger i desarrelat, i amb un poble despatriat: «Lloat siguis, Ningú». El filòsof T. W. Adorno, admirador de Celan, va dir (més tard es “desdiria” a la «Dialèctica negativa») que és impossible escriure poesia després d’Auschwitz. Discrepe profundament. Jo pense que és més necessària que mai. El que hauria de ser impossible és un altre genocidi, com ara el del poble palestí.

PSALM

(Trad. de Karen Müller i Andreu Vidal)

Ningú ens pasta de nou de terra i fang,
ningú invoca la nostra pols.
Ningú.

Lloat siguis, Ningú.
Per tu volem
florir.
Cap a tu.

Un no-res
érem, som, seguirem
essent,
la del no-res,
la rosa de ningú.

Amb
estil d’ànima clara,
l’estam cap al cel erm,
la corona rogent
pel mot de porpra, el que cantàrem
damunt, oh! damunt
l’espina.