Sobren raons (i manca tot)

llambreig porcar
Manel Rodríguez-Castelló, Saó, 390, febrer de 2014
Josep Porcar, Llambreig. Tria de poesia núm. 9, Tria Llibres, Barcelona, 2013
 
Manel Rodríguez-Castelló

Torna, després d’Els estius, el poeta Josep Porcar (Castelló de la Plana, 1973) al món de l’edició. En l’entreacte s’han escolat cinc anys d’un no parar pels camins de l’escriptura de què dóna compte l’activitat que l’autor desplega al seu blog Salms(http://www.porcar.net) i al justament celebrat Bloc de lletres (http://www.blocsdelletres.com). Una ullada a aquests dos llocs del ciberespai, com a aperitiu o complement a l’atenta lectura dels poemes en el silenci insubstituïble del paper, posarà davant la mirada del lector una de les característiques essencials del treball del nostre autor: l’extrema passió i pulcritud amb què es pren el seu ofici. La mateixa precisió que Porcar esmerça en l’edició digital, amb un ric i variat correlat d’imatges (fotos i vídeos) i músiques, l’aplica a l’art de la paraula despullada del poema. Llambreig, que el diccionari defineix com l’emissió de llum per reflexió, podria sobtar d’entrada per la tibantor extrema que resulta del xoc entre l’exuberància i rigor formal (el llamp, la llum) dels poemes amb l’escenari que il·luminen, la part més fosca i sovint sistemàticament sostreta a la mirada comuna. Dic d’entrada conscient que un determinat tòpic assimila la poesia de denúncia social a la pobresa expressiva. Al capdavall, però, ¿quina gran poesia de qualssevol temps defuig el repte de dibuixar amb les eines que li són pròpies les contradiccions, misèries i desolacions socials, i en tant que socials necessàriament personals, repte que només pot acarar amb garanties d’èxit des del compromís radical amb la paraula? Dit això que sembla tan obvi, apressem-nos a destacar Llambreig, i en conjunt la poesia de Josep Porcar, com l’intent reeixit d’expressar la realitat amarga del nostre temps, ja caiguts els vels d’un benestar que abandona en la cuneta de la història, lluny d’allò que anomenen “mercat de treball”, “titulats i expulsats, els sempiterns jornalers ajornats” i extensos grups de treballadors. Una generació de potents poetes valencians, que inclou gent tan diversa i irreductible com Ramon Ramon, Elies Barberà o el mateix Porcar, s’ha decidit per fi a posar noms a la desfeta personal i col·lectiva des d’uns paràmetres poètics d’alta fidelitat ben allunyats dels constrenyiments que imposava un cert realisme social. Ací es troba el rovell de l’ou de la proposta de Porcar i l’elaboració de la metàfora de la poesia que s’expressa en el poema “Refracció” que fa de pòrtic del llibre: “Des d’un balcó, secretament, / un xiquet, amb un espill, fa la rateta / […] amb una llum que no hi reté, / que no l’encega ni l’atura”. L’espill del poeta són les paraules que transformen la llum de les coses i la projecten i la fan intel·ligible, comunicable, de manera que atenyen un nou sentit i ofereixen una nova visió de la realitat, complexa i tothora mudable. El poeta, en la seua funció de subjecte poètic, dirigeix l’espill ací i allà i molt especialment, no cal dir-ho, cap al seu propi i íntim espai intern, i com a part indestriable de la realitat que il·lumina, aconsegueix transmetre la seua veritat poètica, l’autenticitat de la seua paraula.

Llambreig es troba dividit en tres parts: Longitud d’ona (12 poemes), Ranera (10 poemes) i Empelts del llamp (12 poemes). Es tracta d’un poemari perfectament travat des del punt de vista semàntic i formal, amb fils ben tensats que asseguren la solidesa del conjunt de la xarxa textual. Tot i el risc de les simplificacions a què un llibre tan ric i suggestiu com aquest es resisteix naturalment, s’ocupa la primera secció, com apunta el títol, a establir connexions entre les circumstàncies personals (certes pèrdues i desolacions) del poeta i les col·lectives, sovint concretades en personatges de carn i os, com en el magnífic “Cruiximents”, un diàleg amb l’amic mentre beuen “sota el pont de la via”. Contribueix a la coherència del conjunt, entre d’altres recursos ben administrats, la recurrència de substantius que denoten accions o moviments: llambreig, barboteig, sotragueig, cruiximent, parpellig, serpeig, enlluernament… La segona secció, Ranera, aprofundeix en la magnitud del desastre i en la denúncia explícita d’alguns dels responsables directes de la solsida i de les polítiques d’austeritat (per als altres) que condemnen a la misèria àmplies capes socials (“Retaule d’Apocalipsi amb corca”, “Ranera”, poema dedicat als revoltats de les places del 15M, “Rés de rescabalament”, “Serpeig”…). Empelts del llamp, la intenció de la qual queda ben definida amb uns versos de “Llampec” (“No el llamp, / ni el tro que l’assevera, / sinó qui el sent / i l’empelta”), té probablement el seu punt àlgid en “Un estrany balanceig”, poema sobre la decepció. De l’espill al llamp, el llibre de Porcar traça un itinerari poètic i vital molt suggestiu, ple de giragonses, reflexions i perspectives. El material poètic de Llambreig és d’una extraordinària qualitat, la de les coses fetes per durar contra els embats sinsitres del temps. Imprescindible.

Tot és plató. Tot és Plató.

Joan Navarro
Presentació a Ca Revolta (València), 21 d febrer de 2014

D’après Llambreig de Josep Porcar

joan navarroUn bleix nàufrag. Alè d’aigua. Flama hipnòtica, el vers. Refracció dels mots que s’esvaren sobre la pantalla. Sobre les pantalles. El tel de l’ull i de la imatge. Quina imatge? La llum que s’escapola sobre la pell del poema. De l’ull plorós. Un calaix ple d’anys. I d’horts. I de gossos. De pors inoculades. De temors patògens. De besllums i d’algues. I els àngels planant sense esma damunt del cap del poeta. Damunt del parpelleig del poema. Del reflex de l’ànima escrita. I el pànic dels carrancs. I la respiració pneumàtica de l’oceà. No de l’oceà, d’aquesta bassa que tremola. D’aquest magí que s’extravia: tigres, núvols, arraps, les coves infernals: L’urc versaire de les galàxies: El vers que cantes, però no dius. Els focs que cremen els entreforcs de la mirada. A les cruïlles de la mirada. Del cor sense pietat del porc. El no-res del viatger omplint-li la closca. El viatge i el pànic. El viatge immòbil dels plecs cerebrals. Ací. Allà. A l’altra banda del cos del planeta. He de comprar fesols de trencar i de la garrofa i donar-me de baixa del sotrac de les pantalles. Ai. Les pantalles. Un tapís de píxels omplint les pantalles. Un grapat de píxels, la pantalla. El cervell. Els espais verticals en blanc. I els horitzontals. Les esplèndides pantalles. Verí de l’enteniment begut. Els alcohols que emboiren. Drenar-los com es drena una marjal, una ferida, treure-li el pus de la vida, aplicar-li una cànula per on s’escolen els fluids infectes. Els alcohols de les lletugues feréstegues. Sota el pont, l’esmerla etílica. Mira com lluu el llos de l’aixada! El tall i l’acer. I la fulla estreta del càvec. Les eines per cavar el tros de la vida. La terra. Per on serpentejava la séquia, un grapat de pòl. I un dia perdràs el quest. El fil. L’esma. La ruïna pairal. Els soferts llits. L’ordit i la trama de la nit quan belen les lluernes en aquest espai que ja no és espai: L’ull del monitor cerebral. El fèmur galàctic que giravolta fluorescent com un tub de neó de Dan Flavin enllà del simi i que ara ocupa el seu lloc en l’ordre de les coses: ser tempesta sota les runes d’una casa. Desendollada la lluna, verí de mamba, de mamba negra i africana, corques les fustes de l’apocalipsi, el seu retaule, la devastació del crani, l’austeritat assassina. A la llinda del vedat, les ovelles refan el budell de la nàusea. Un críptic exministre incommovible. Les pantalles tremoloses. Les pantalles de silenci. La tempesta enlluernada per la persistència de la llum. Quina llum? Per què el poeta desconfia de la persistència de la llum? Una neu inferida. Interferida. Transferida. La vida que continua malgrat la vida. El feliç equilibri de l’arquitectura vegetal. O no. I els versos agrícoles:

Empelta l’hort / i crema la remulla. / I quan la pluja/ assaone al tros / el vol semat / d’aquestes cendres, / aguaita sol / la novella flor / que exhalarà la llum / on tornaràs a néixer. // Rastella ferm / la brossa enterca, / esporga els cucs, / esmena els solcs, / dels veïns respecta / fites i bassals; / arrenglera, anivella, / dignifica els cavallons, / sostova els fraus, / inaugura el reg / i ves a córrer l’aigua / per senders / que encara desconeixes. Empelta l’hort / i crema la remulla, / i, en l’orba nit, / desperta i cull / els udols madurs / del gregal que afina, / com un violí, / entre les noves branques.

I ara, tu, empeltes llamps a contrallum i acotes el moll de l’àngel, l’alfabet de la rosa i del roser. I xafes terra i descobreixes que no hi ha paradisos confortables. I, lluner, dius que tot és boira. A palpentes, enllà i ençà de la frontera. Una pilota groga. Una ampolla de vi buida, un paquet de tabac arrugat, una jaqueta de xandall blau marí, una cinta de l’Ovidi, una sandàlia, una pinça d’estendre: heus ací els objectes d’un poema exhumat. Orfe pescador amb dues canyes. Orfe de germà i un llobarro a l’ham de la vida. El pes de l’esquer. I el mosquit il·lustrat que sobrevola un vers d’Evtuixenko. I el vent de platja que aireja un poema de Dylan Thomas i en fulleja cent més. I una palmera que balla. Escolta aquest esgarip, és de musa o de mussol? De la musa que et farà dir el que vols dir sense haver de dir-ho tot: el nom de les coses que no tenen nom. Ancorat, la vela és el vent i els àngels distrets ignoren la teua existència. Les tentines del jo que vibra. Les passes vacil·lants damunt el terra de les paraules. El moviment elàstic d’allò que es dibuixa per desdibuixar-se. I a l’escenari, entre d’altres, Andreu Vidal, Miquel Peris i Segarra, Alberto Caeiro, Brecht, Trakl, Saramago, Larkin, Yeats, Riba… Tot és Plató. Tot és plató.

 

València, octubre i novembre de 2013

Presentació de «Llambreig», de Josep Porcar

llambreig-porcar

Vicent Usó
Presentació a la Llibreria Babel, 3 de desembre de 2013

Sobre Josep Porcar

uso_vicent_featured-300x300Fa molts anys, va caure en les meues mans un poemari que es deia La culpa i que, des de la primera estrofa, des del primer vers, em va agafar del coll, com aquelles mans que sorgien d’improvís en els dibuixos animats de la meua infantesa i atrapaven el protagonista i l’empenyien a dins d’un túnel fosc. De la mateixa manera, aquells versos em van arrossegar per un pendent alhora delitós i punyent. Era el llibre que havia guanyat el premi Octubre d’aquell any -1998- i que Tres i Quatre editava en aquell format antic, que t’obligava a separar les pàgines per dalt, amb unes tisores o amb una navalla, en tot cas amb el resultat –atribuïble només a la meua poca traça- que deixava els llibres fets una pena, també La culpa, Josep, i ben greu que em sap. Em va enamorar, aquell poemari, i em va trasbalsar per la seua profunditat i em va admirar que el senyor que havia escrit allò tan seriós i tan contundent tinguera només vint-i-cinc anys, deu menys que un servidor, i ja fora capaç de burxar tan a dins de les coses. Aquella va ser la primera vegada que vaig llegir un poema de Josep Porcar, un senyor poeta a qui des d’aleshores no he deixat d’admirar. De primeres, com dic, per aquella capacitat insòlita de reduir la complexitat immensa del món a només quatre ratlles, dues imatges, vint paraules; després, quan he tingut el goig de conèixer-lo personalment, i compartir algunes aventures literàries i algunes cerveses igualment literàries, l’admiració per la seua obra ha crescut al ritme que creixia la nostra amistat. Però van haver de passar alguns anys perquè això succeira: fins que junts, i amb altres companys, ens vam posar a construir El Pont, l’associació d’escriptors de les comarques de Castelló. Entre unes coses i altres havien passat deu anys, deu anys de silenci poètic després de La culpa, fins que la Xarxa va anar plena de la decisió de Josep de publicar el seu següent llibre a Internet. Però, a més, allà deia que, al marge d’oferir-lo lliurement, havia decidit obrir una promoció d’uns pocs llibres en paper i jo, que això de llegir en pantalla encara no ho porte molt bé, vaig córrer a posar-me en contacte amb ell perquè no volia perdre l’ocasió de tornar a obrir aquelles portes i deixar que novament unes mans m’agafaren del coll i em submergiren en l’univers poètic de Josep Porcar, a qui, ja ho haureu notat, no vaig a cometre la irreverència de presentar-vos perquè segurament molts de vosaltres teniu la sort de conèixer-lo millor que jo. Per això, quan em va cridar l’altre dia per dir-me que tenia nou llibre, vaig alegrar-me força, i quan em va dir que, a més, volia que li’l presentara, van entrar-me suors, perquè no hi ha cosa més difícil de presentar que un llibre de poemes. Però bé, ací estem, el senyor poeta que em va commoure amb La culpa (i amb Els estius i ara amb Llambreig) i un servidor, amb la intenció de fer-vos partícips d’aquesta festa de la paraula que és l’aparició d’un nou llibre de poemes de l’amic Josep Porcar, cinc anys després d’Els estius, un càlcul que faig perquè així, d’ací a dos anys i mig, li reclamaré un nou llibre. Cinc anys que no podem dir que han estat de silenci, perquè l’hem pogut llegir a Salms, el seu bloc i un dels de referència a la galàxia bloguera catalana, parlant de l’actualitat o de literatura o del que calga, amb el verb esmolat i la contundència i el rigor i el compromís que posa sempre en allò que fa, i l’hem pogut gaudir a través de les Veus mirades, un conjunt de video-poemes fets amb un gust, una elegància i una profunditat que certament et deixen astorat. Encara recorde aquell dia que em va arribar, no em pregunteu com, un enllaç a un video on es veien dos avis jugant als escacs, l’un amb la barba venerable de profeta i unes arrugues profundes al rostre; l’altre, potser més jove, amb els cabells despentinats i una gorra de bèisbol; tots dos amb la mirada concentrada en les peces que anaven movent, ara un, ara l’altre, mentre la veu omplia el blanc i negre d’uns versos que parlaven de continuar vivint, una veu de matisos profunds que anava desgranant aquell poema de Philip Larkin que ja no oblidaré mai. La sorpresa va venir quan va acabar-se el video i els crèdits em van revelar que l’adaptació audiovisual era obra d’aquell senyor poeta que feia tant de temps m’havia commogut amb La culpa i ara em tornava a sacsejar l’esperit a través de les paraules de Larkin. El mateix senyor poeta que de jove es dedicava a fer la rateta amb un espillet, segurament amb la intenció, ja aleshores, d’il·luminar l’àmbit més amagat de les coses, com explica en el poema inicial de Llambreig, el llibre que presentem avui i que du el títol de Refracció.

Sobre la primera part, Longituds d’ona.

Els versos inicials del poema que encapçala la primera de les parts d’aquest llambreig intens i que s’agrupen sota el títol “Longitud d’ona”, els primers versos, dic, ja ens donen la clau del camí que comencem a transitar: trenta-nou estius tremolen, escriu Josep Porcar, en algun moment de la vida, quan pensaves que tot estava sota control, que la teua prudència i la teua perspicàcia per interpretar les coses serien suficients per garantir la pau. I resulta que no, que un dia, tant se val si tens trenta-nou o cinquanta estius, tot se’n va en orris i et trobes nadant o surant, despullat de tot, enmig d’una mar immensa que sembla no tenir final i totes les conviccions se’n venen avall i tens la temptació de no creure en res. Però la vida és un pèndol i l’astorament inicial va cedint a poc a poc i la raó va alimentant les velles conviccions que mai no has deixat de conrear i aleshores entens que tot és més greu encara perquè, contra el que t’havia semblat, tu no ets el centre del problema sinó una gota més del gran allau que han provocat aquells que volen estimbar les tanques que retenien l’aigua i evitaven les inundacions. Entens que tot és encara pitjor perquè no és casual, tot allò que llegeixes als diaris i anuncien, convenientment maquillat, per la televisió, no és ni casual ni necessari, sinó que obeeix a un pla perfectament traçat on tu, la gota que s’havia cregut centre del món, no ets sinó una minúscula part de l’oceà i la teua buidor és idèntica a la de milers de persones que, amb més o menys prudència, amb més o menys perspicàcia, cadascú a la seua manera, havien alimentat el mateix somni que se t’acaba d’esquerdar. Però no et consola, aquesta gran buidor que ens aclapara a tots, no et consola, potser per això gires la vista enrere amb l’ànsia de descobrir el llit on van morir els avis arrossers / i també la besàvia, de pena, un estiu després potser perquè, ara que tot ha saltat pels aires, necessites algun ancoratge ferm, l’únic innegociable perquè el tens gravat en les cèl·lules, però no tens prou i segueixes indagant el paisatge dels anys recorreguts, fins que topes amb una altra imatge que potser no té la consistència de la biologia, però guarda el caliu de les amistats insubornables que vas fermar durant els anys esplèndids de la joventut. I aleshores mires de refer el camí que t’ha de dur sota aquell pont de la via on van passar tantes coses.

Sobre la segona part, Ranera.

A poc a poc, també el buit acaba per omplir-se de camins. I sents aleshores que la ràbia de contemplar que han desendollat la lluna i s’han exhaurit els estels ha sedimentat en un solatge d’enuig i convicció i t’adones que les veritats immutables sobre les quals havíem edificat els somnis han acabat per ser joguines en mans dels voltors que planegen per damunt de nosaltres, abillats amb jaqueta i corbata i un somriure que a penes si aconsegueixen de contenir. Són ells els que han trencat la baralla i així ja no té sentit repartir les cartes, ja no té sentit persistir en la reivindicació dels vells conceptes i potser et sents, si més no un instant, un poc desconcertat, incapaç d’abastar els nous termes en què s’explica cada dia que naix. Però és un instant només, i de seguida decideixes, tu també, que cal ocupar la plaça, d’una manera antiga, desencantats, insolubles, productes liquidats de la decepció i de l’espant, sí, ocupar la plaça, perquè mai no és tard per alçar la veu i denunciar que coneixem les trampes que han ordit per deixar-nos nus enmig de la tempesta, d’aquesta immensa pluja que ens va calant a poc a poc; sí, ocupar la plaça, perquè la veu és l’única arma que tenim. Sabem que és difícil abatre els murs que s’alcen davant nostre, però també que la nostra veu és poderosa i en tot cas que el silenci és còmplice dels voltors i els publicistes. I ocupem la plaça, sí, i cridem que l’estultícia no té límits i que els mateixos que apelen a la necessitat d’observar les regles són els primers a buidar-les de contingut, si bé convé a l’amo, i que per això no els reconeixem l’autoritat. Crides fort, cada volta més fort, que cap ni una de la immensa pluja de raons amb què pretenen vestir els seus remeis falsament miraculosos no té la consistència del gas amb que t’escalfes la llet cada matí, que la mentida ja no s’amaga, sinó que campa lliure, cada volta més desafiant, però que no té res a fer davant la nostra veu. Crides ben fort i et sents més segur quan escoltes la veu dels companys que també cridem, però el mur és ferm i només es discerneixen badalls diminuts. Però no cedirem, penses. Fins que t’adones que, com va dir Bertold Brecht, també la ràbia contra la injustícia fa més ronca la veu.

Sobre la tercera part, Empelts del llamp.

I heus ací que et trobes davant de l’espill i no et reconeixes. I sents la necessitat d’alçar de nou els vels que et protegien de l’atzar i les inclemències, sense renunciar a cap de les consignes, a cap de les veritats, però amb l’antídot al verí de la serp perfectament assimilat. I és aleshores que, a sobrevent, un batre d’ales et descobreix un àngel i amb la veu ronca decideixes seguir-lo, preguntant-te, com el savi honest de l’Alentejo, de quina manera les paraules són roses al roser. I tornes a descobrir l’alfabet i decideixes obrir-te camins i no tancar-te a patir el teu dolor, amb un somriure dibuixat al rostre, i aleshores una veu et recorda que t’estimen per compartir tot allò que estimes, més que no pas per tot allò que odies. I decideixes fer cas i agafes la pilota groga de pentàgons negres i l’ampolla de vi i la cinta d’Ovidi basf 90 minuts empresonada anys i panys al radiocasset polsós doble platina i engrescat, des del balcó, li poses banda sonora, Pearl Jam, Thin air, a l’esguard i ixes al carrer a celebrar l’existència, conscient que un guerrer desesperat és sempre un bastió més feble i mires el cel i desafies els voltors i els etzibes que has esdevingut immune al seu verí i camines pels viaranys del vers amb la cara ben alta, celebrant els dons que tens a la mà, la paraula d’un amic, el vers d’un vell poeta, el got de vi que amenitza una vesprada de pluja o de vent, el sol que davalla entre lluentors daurades i el paisatge que s’enfosqueix i s’adorm. I mires enllà i veus el ball d’una palmera i un llarg camí ple de pedres. I uns versos de Philip Larkin escrits al frontispici.

(3 de novembre de 2013)