L’Holandès Errant d’Ion Minulescu

Un vist i no vist. Notes al poema

El poeta Ion Minulescu (Bucarest, 1881-1944) es va formar a París a les primeries del XX. Bona part de la burgesia romanesa era profundament francòfila i la família l’envià a estudiar-hi Dret. Ell, però, va tornar a casa amb una maleta a vessar de simbolisme i una insòlita capacitat per a fer-lo cantable. «El simbolista popular», l’ha anomenat el crític Paul Cernat. De fet, Caragiale –el gran dramaturg de la literatura romanesa, poc afecte a les modernitats– el va saludar des del seu debut com l’únic simbolista que apreciava. Tenia predilecció per la forma de la romança, guarnida de ports, d’illes llunyanes, de vaixells i de dones que esperen, amb tornades que la gent aprenia fàcilment de memòria i una mena de melangia amb aquell punt de comèdia que acaba arrencant un mig somriure. «L’Holandès Errant» s’inclou en un recull tardà, Nu sunt ce par a fi… (1936), un títol que diu molt: No soc el que semble…

La llegenda és ben coneguda. Un capità holandès s’obsessiona i jura per Déu que doblarà el cap de Bona Esperança, encara que haja de portar el vaixell fins al dia del Judici Final. I el cel el pren al peu de la lletra. La balada del vell mariner de Coleridge (1798), amb el seu vaixell d’espectres, n’és parenta pròxima. Heine en va fer una faula irònica (1834), Frederick Marryat la gran novel·la, The Phantom Ship (1839), i Wagner una òpera de redempció (1843). Més a prop nostre, Albert Lewin la va dur al cinema amb Pandora and the Flying Dutchman (1951), rodada a Tossa de Mar amb Ava Gardner i James Mason. Hollywood encara la fa navegar avui: el vaixell de Davy Jones a Pirates del Carib es diu, justament, Flying Dutchman. I el poeta d’Alzira Josep Ballester va posar L’holandès errant al títol d’un poemari del tot recomanable (Barcelona: Edicions 62, 1994). En la versió wagneriana, l’holandès pot tocar terra cada set anys i salvar-se si troba una dona que li siga fidel fins a la mort. Minulescu el despulla de totes aquestes beneiteries: ni set anys, ni dona fidel, ni salvació. El seu llop de mar no té altre escut que un salconduit fals i, en compte de ser narrat, és ell qui parla: una confessió en primera persona d’algú que diu no saber qui és, que es descriu borratxo, sospitós i mentider, i que no és «més que un vist i no vist».

Vet ací la clau, si llegim el poema com un autoretrat. El fantasma de Minulescu no és cap heroi tràgic sinó una màscara, potser la del poeta mateix: un funcionari amb ànima de bohemi que ha fet de l’exotisme portuari el seu ofici, amb fama de valent i en estat de trànsit –fugitiu abans no el puga conéixer ningú. És ell qui es mira a l’espill de la llegenda, on es reflecteix el seu retrat burlesc. Fins i tot el mot el delata. El seu mariner no és el marinar de tothom, sinó un matelot, un vell manlleu del francès, rar en romanès, que sona a port llunyà i a París, com el simbolisme a la maleta. L’autoironia, lluny de restar gravetat al poema, l’esperona. I la forma el realça amb una versificació irregular en un vaivé de rimes juganeres sense esquema aparent i amb un to irònic de cançoneta. Versos d’un sol mot cauen com cops de rem, i les exclamacions, com girs de timó, fan ressonar encara més freda la sentència que travessa el poema com una quilla: «deixant a cada port / un mort».

Però, si el llegim en el context de 1936 –l’any de publicació del recull, per bé que el poema podria ser d’algun any anterior–, admet també la lectura col·lectiva. I no cal veure-hi cap profecia; la realitat el vindica. Romania vivia entre l’autoritarisme creixent de Carol II i l’ascens de la Guàrdia de Ferro, Europa vorejava l’abisme i aquell mateix estiu esclatava la guerra d’Espanya. Recorrien el continent persones desesperades sense pàtria ni papers, apàtrides amb el passaport Nansen –document que la Societat de Nacions concedia a qui ja no tenia cap estat–, exiliats que eren l’hoste que ningú no ha convidat i que, a penes arribats, havien de partir novament. Aleshores, algú sense identitat certa i amb un document fals no era tan sols una figura literària. Però el mariner –víctima propiciatòria i botxí alhora– que arriba amb fama de valent i deixa un mort a cada port s’assembla massa als salvadors que aquells anys la gent aclamava, figures que prometien redempció i ordre mentre fabricaven enemics i deixaven, també elles, morts a cada port.

I avui? Les embarcacions que les xarxes de tràfic de persones fan salpar, i a les quals de vegades es nega un port on atracar, ja no són cap llegenda. Són al Mediterrani gairebé tots els dies de l’any. De tard en tard ens les mostren les notícies, sobretot quan els morts són a les costes de la Unió Europea. Persones en pasteres de gom a gom que cap pilot dels molls no sap qui són i que molts ports preferirien no veure. Amb tot, el poema no parla només de qui no té papers, sinó de cadascú, i interroga també la identitat com a relat que exhibim davant dels altres. En un temps propici a la constant exhibició personal, a mostrar un perfil en cada port, el mariner que confessa «qui soc de debò / no ho sé ni jo» resulta d’una sinceritat incòmoda, i fa venir a la memòria uns cèlebres versos de l’Emily Dickinson: «I’m Nobody! Who are you? / Are you – Nobody – too?». Tothom arrossega alguna antiga fama que no és del tot seua, algun salconduit que no resistiria una inspecció a fons, i sabem, encara que no es diga, que la identitat exhibida és sovint això, un vist i no vist.

Minulescu no ofereix cap redempció, i potser aquesta és la seua honestedat. Estem sempre errant –en els dos sentits principals de la paraula. Canvia, tan sols, el port que no ens deixa atracar.