~·~
Quina tremolor antiga
oir “ginjoler”, i sentir
la lluminosa distància
entre el color d’una branca
i el seu nom que en mi sona!
~·~
Pàgina inversa, la nit, mà
de sal als ulls espolsada, blancs
d’un tir que no fa diana.
Nota al peu, asterisc: silenci.
Saliva al dit.
~·~
En formació i cap al nord,
en l’aire es dibuixa un somriure
d’oques.
~·~
A la branca més alta
el teu nom s’ha envolat.
Quin niu al cor l’esguard
dels teus ulls sense gàbia!
~·~
El do de l’aparició
infreqüent, el mur de sobte
travessat, el pes d’un rastre
ingràvid, l’halo dens, inconsútil,
l’autodelació de l’espectre.
~·~
Il dit non avec la tête, mais il dit oui avec le coeur.
~·~
Perquè un ocell no pot viure
amb menys branques que ales.
~·~
lo millor del vent de febrer
són les estrelles que no s’emporta
~·~
I encara diran
que l’aigua és vida.
Però la vida és set.
~·~
comissures
del cel als solcs
de la set, la llum
riu
~·~
A set de gat t’acompararé.
Buit a la vuit, aquesta emplenes.
~·~
ni pugen ni baixen, els rius corren
al fons
~·~
tants ocells amunt,
tants peixos avall
i tan poques mans
al fons
~·~
resposta la fera,
les preguntes que punxen
d’esbarzers desembullen
les flors de la sendera
~·~
Remors trements
de mar d’hivern.
Plor al·literat.
~·~
aquell somni al fons
del mirall del corredor,
giravoltant, giragonsant,
espiral blanca de pell
fina estesa, record
~·~
Música alè color de vi.
L’absent que no presenta al·legacions
rima grinyols de violí.
~·~
moments clau, busques
sense pany
~·~
No era poma sinó casa, i cucs
deshabitats, letals, i calçotets
de vidre, i un únic déu
imperdonable.
~·~
Despullar la veritat és un infinitiu.
Despullada, un participi.
~·~
I amb aquest vent arrelar
pètals.
~·~
Corrua, zumzum, trau de verms a la cleda,
giragonses dels dits amb besllum de seda.
~·~
A mos d’hivern, llum d’ombra als ulls,
el mussol va velant-se com un verm
dins la casa que se li esmuny.
~·~
Preferisc un llamp ressagant-se a un tro a deshora.
~·~
La línia de vol del poema. Hauria de ser ‘sensible’ per a tothom.
