That Light whose smile kindles the Univers
Shelley
~·~
Al mar o al desert, per trobar aigua dolça
cal mirar el cel, lligar astres.
Cap cec de set per un rumb a l’horitzó.
~·~
També podem mirar cap enfora,
desdenyar bucles, capir l’ensordidora
nit cobaltissa i llarga,
d’estels marinada.
~·~
De la mar més vella, solpostada
o solixent, escolta’n la remor del secret
que en la llum birba i a l’ombra ventrella.
~·~
Encara que no ho cregues
–i potser ho amagues o t’hi ofegues–
repta al fat:
no segues esperances cegues.
~·~
La llum cou, al fanal,
com una dent de llet
que no vol caure mai.
Però la nit, al canal,
s’hi esmola l’ullal.
~·~
Aigualides filagarses d’un instant:
del desfer-se sempre en resta l’esborrany.
~·~
Serpeges.
Cal·ligrafies rieres negres.
Tinta despentinada.
~·~
L’algorisme
dels camins
de les formigues.
~·~
[ Neix el món dintre l’ull > Mishima ]
~·~
Memòria d’elefant, fam de lleó, camí
de formiga: quin animal és guarir, quin
formigueig de vori un ullal per l’aire?
~·~
En la claror o en la tempesta, la llum és
aprendre a veure la llum.
~·~
Escoltar i poca cosa més, que és una manera
d’escriure, de circumdar la llum, de pressentir
en penombra la imminència d’un desxiframent.
[ M’illumino / d’immenso. > Ungaretti ]
~·~
La llum s’espiga on la llum cou.
~·~
Llunes, campanes, estels sense baranes.
La memòria serà demà un cel.
Nosaltres cometrem ales.
~·~
Estimar és l’art
de vetllar l’espurna
i no morir de fred.
[ Et correspon ser un fosc ocell de l’alba./ No perdis mai la teva dura força > Vinyoli ]
~·~
L’esperança és l’última rosa que es perd.
~·~
[ Havia de semblar que no tenia sentit per tenir-ne. > Robert Frost ]
~·~
Tancada com un puny,
la nit encara hi diu
que aquest estel desprén,
somiat dins de la mà,
el teu darrer caliu.
~·~
dos rems
una brisa constant
una pell navegable
uns dits vorers
un cor habitable
una illa possible
[ Carta al Rei ]
~·~
[ …i un poema és menys una cosa que qualsevol altra obra d’art. > Arendt ]
~·~
Capgirat instant, paladejada mà
o pàmpol, aquesta serà la penúltima
–ho promet, serà la penúltima
nit vessada.
~·~
Desllace un vers i la nit es desbotona.
~·~
en les nits més llargues, lents
als somnis, lents els dits,
com cicatrius obrint-se
al comptafils: la llum més
fonda, la veu més
fam, els ulls més
crit
[ So long as men can breathe or eyes can see
So long lives this, and this gives life to thee
> Shakespeare ]
~·~
La nit cau.
La lluna puja.
~·~
De no retorn, de continuïtat, cada punt cus
l’instant, fila un camí mentre el sutura.
Cap lluna és l’última gota.
~·~
La façana encesa dels meus veïns
és un electrocardiograma al cor
del gueto. Nadal és un infart.
~·~
És de fred o és de por, però no de llum,
l’epilèptic coit del temps en la llàgrima
furtiva que fou gota de suor.
~·~
Basta un llambreig per discernir
la tremolor impassible de les ombres.
~·~
[ quan s’esquinça el mur de boira / i torna a #llambrejar el somni blanc > Blai Bonet ]
~·~
