He can even hold off death with his magic gloves, but he can’t feel life *
John Irving
~.~
Perquè després et fas temps,
i ets el temps tot el temps,
i potser ni recordes com de ràpid
passes sense saber-te.
~.~
També la tempesta ens abandona,
les finestres suen, els lladrucs s’esvaeixen.
I el silenci trona lent i lluny,
com una guerra cansada.
~.~
al cantó d’un llit, embranzides, malucs
sostovant-se, com si a l’esquena unes mans
d’àngel pogueren trobar ales
~.~
Som els animals que tenen el mal costum
de preguntar-se quan s’acabarà l’aire.
~.~
Tothom respira. Tothom conspira.
Tothom aigua i vent i, quina incontinència,
a aquest jo, que és carn, terra i foc,
li ve estreta la pira.
~.~
No deixes per després el que pots escriure ara.
#CarpeScriptum
~.~
Mercuri a la mà, aquest desig,
un somnàmbul que pateix insomni.
~.~
En la llàgrima
lluna d’un mussol
neda una llissa.
~.~
Vertical, com pell
despresa, l’ombra de l’home
s’escapa de l’home.
~.~
com si no res
com si no
com si
com
c
.
~.~
com dir mirada i no pensar en els mateixos ulls
com dir carícia i no pensar en la mateixa mà
~.~
com un dit pel descosit de la butxaca
com l’aigua per l’eixidiu de la pica
com la llum per l’ull del pany
~.~
De branca en branca, l’ocell no piula.
De branca en branca, l’ocell no vola alt.
De branca en branca, l’ocell és un mico.
[ Cada ferida mostra la pèrdua d’una branca:
sens jo, res parlaria de la meitat que em manca > Alcover ]
~.~
Orenetes!
El sol cau
a trossos.
~.~
La tija esqueixada, a contrallum
de lluna, als teus ulls s’obstina
batuda pel vent.
~.~
Assaonats en salmorra
els llavis guarde, i les mans,
i al cor faig masmorra
de l’enyor assetjant.
~.~
Sender entre senders,
el bosc és un desert.
De mi sóc laberint
i aljub a camp obert.
~.~
Entre els guanys, el d’aprendre’n.
Entre les pèrdues, la de sentit.
~.~
Infinit, l’enyor
no té pietat ni carrer
per travessar-lo.
~.~
El Segle de les Llums en una sola nit.
~.~
el teu llavi, creixent, com lluna
en Venus
~.~
La nit galopa. Tot renilla.
~.~
S’arqueja mentre l’arqueja,
com si a l’aire fes l’amor.
Són el violoncel i ella
la música d’un cos.
~.~
D’algun ésser,
en algun lloc,
hi ha sempre,
constantment,
una gota a punt
de caure.
[ The truth is discernible even in a drop of reality > Atabek ]
~.~
Els cementiris són plens de cruïlles.
Camina.
~.~
Quan el biaix sense mida creix i separa,
la distància és la llunyania que no acosta.
~.~
La història de l’ocell també volarà.
~.~
Nit única, brillant, oberta
com un ull de mussol, preciosa
com un diamant que ningú
ni res mai no podrà trencar.
~.~
Tinc més confiança en les ales
que no tinc que en la branca
que pot trencar-se.
~.~
Cada dia tanque el puny
per comprovar que l’aigua
és l’única cosa que no s’esmuny.
~.~
Al palmell de la mà l’eco
d’un cor confiat a una campana.
~.~
Qui vola en les profunditats
necessita una profunda apnea.
~.~
Molsa, molsa
a la pell, inhabitable
rastre dels teus llavis.
~.~
A vegades és la mudesa
fugaç en el comiat d’un carrer
que ens porta en sentit contrari;
d’altres, silencis esmolant-se
eterns com avingudes sense sentit.
~.~
Vèncer la pèrdua de l’instant
no és cap victòria, només la manera
de cisellar l’infinit vol
de lluernes en la nit.
[ A vegades tinc la sensació d’estar sol al món. Altres vegades n’estic segur > Bukowski ]
~.~
Al magatzem de l’avi, la sentor encara
dels fertilitzants, les gàbies dels conills.
La corbella no s’ha mogut en anys,
tampoc la seua ombra.
~.~
L’ús, com a subterfugi reiterat
i no com a motor de canvi, d’una raó congruent
acaba generant un discurs incongruent.
Revela l’animal.
[ la vérité est un mot pour construire une phrase > Khatibi ]
~.~
Tres silencis, a l’hort, rauquen rebels.
Llàgrimes de rou, en la pell d’un meló, la lluna els dansa.
S’hi estimben estels amb sang de plata.
~.~
Després de la ressaca de barrejar
nit amb tenebra, d’amarrar estels
a fars en la tempesta, les mans vetllen
la llum que pot ser acariciada.
~.~
Embenava al mirall la ferida oberta.
~.~
No hi ha cap porta, car l’exterior no existeix.
Sempre a dins, ínfims, diluïts, l’única sortida
és pel clevill, horitzó enllà, cap a dins.
~.~
Sempre estem a temps de sentir l’estiu
sense necessitat de fer cap castell d’arena.
~.~
Llençada, la moneda que no cau
desdibuixa mans en l’aire.
Després es miren, em miren i miren
al cel i a terra, però no a les mans.
#infants
~.~
No sap la llavor que necessita ser transplantada,
igual que no volem saber que les nostres mans
saben menys que el vent.
~.~
No suprimir, descompondre:
discernir l’èmfasi voluble,
el vent que als cabells s’atura
i com un espectre perdura
en el penell que giravolta.
~.~
La pell té memòria d’elefant:
recorda sempre el camí de l’aigua.
~.~
L’altre sentit: l’altre, sentit.
~.~
Caminar descalç,
fer-se silenci,
que la pell ignore
com els murris dits
de la brisa reclouen
delicadament, amb sigil,
l’ombra del reixat.
~.~
dins d’un cove
l’esguard nada
un pam de cel
~.~
Circumde, amb el tou d’un dit,
l’os de les circumstàncies, suau
com la tija d’una fletxa.
El demà és la deixalla
d’una diana sense blanc.
~.~
Un sol parpelleig del record alça
el vent d’uns ulls inacabables.
~.~
Quan el vent s’atura, a la cambra tot és quiet
com un taüt: tremolant, els espectres escapen
al clar del bosc on regna, encara, una vida.
[ The trees are coming into leaf
like something almost being said > Larkin ]
~.~
A la finestra, com un somriure que s’enyora,
el ball suau de les cortines desmarca les hores
a la pell.
~.~
De la nit reu, crit i creu,
no veu la tenebra que beu
i el cor, rosa dels vents,
als ulls sent el baf
dels batecs absents.
~.~
En les profunditats de la pell
només habita el tacte d’un animal
sense mans. La resta són tatuatges.
~.~
Deixar-se la pell
en crear una altra pell.
El tacte és llegir-la.
#videopoesia
~.~
Massa a sovint, sense saber-ho,
construïm amb l’arquitectura
de la pèrdua.
~.~
L’ara és un adéu.
~.~
