The voice of the ancient bard

Un poema amb el deix d’alguns licors que em són familiars. Mentre n’escrivia una versió, he paladejat reminiscències dels salms d’Espriu, del tord de Keats i dels vells ximples de Larkin. Hi ha una versió en català, però no he pogut fer-me amb ella.

Youth of delight, come hither,
And see the opening morn,
Image of truth new born.
Doubt is fled, & clouds of reason,
Dark disputes & artful teazing.
Folly is an endless maze,
Tangled roots perplex her ways.
How many have fallen there!
They stumble all night over bones of the dead,
And feel they know not what but care,
And wish to lead others, when they should be led.

William Blake

La veu del bard antic

Gojosa jovenesa, torna aquí,
i esguarda el trenc de l’alba,
imatge de la veritat nounada.
Dubtes que s’esvaïren, boires de la raó,
en fosques disputes, brillants disquisicions.
La follia és un laberint sense fi,
envescades arrels hi embullen els camins.
Quants n’hi ha que han caigut!
Tota la nit ensopeguen amb els ossos dels finats,
i senten que res no saben, tret de la inquietud,
i volen guiar els altres, ells, que haurien de ser guiats.

(versió de J. Porcar)

Cosmogonia

 

Si ens cal més esperança
o menys resignació, ja no ho sabem,
però si ens hem d’encomanar, cofois,
a una nova i flamant unitat de mesura,
més que una cefeida m’estimaria ara
el rebregat estel d’un poema
que desxifra, amb un llambreig
o bé amb un eco, la distància exacta
entre una formiga i l’univers,
o aquell altre que crèiem esvanit,
incorpori, un matí d’octubre,
entre gotes de rou, indiscernible
–com Shelley va reblar– de les llàgrimes
fulgents i òrfenes d’un infant.
És immesurable la magnitud
d’una fugacitat que no passa per hores
i s’allargassa, a l’ombra d’un pi,
en l’escatada pell d’un home:
la cadavèrica estatura d’un com tu
—i si ara escric tu no vull dir jo
oscil·la entre el desig pueril de ser infant i bo
i el desdesig senil de ser gran i pervers;
del bres al clot hi ha el pèndol, un vol
de pixaví, brams de mar tan inevitables
com l’absència de vent, mots encarnats
en un dolor impronunciable, intraduïble
a la vida si els mots no són traïts.
En cerqueu constants? Un parpelleig?
Ni diapasó ni mètrica, només batec
i onada somouen aquest magma
i acorden inaudible la precisió
de les distàncies que marca implacable
l’esplendor magnètica dels cossos.
La mesura de totes les coses… Quina?

  A Vicent Alonso

 

«Starman», de David Bowie