Només han passat uns dies entre el cop d’Estat a Hondures i l’anunci d’inici de retirada de les tropes estadounidenques de l’Iraq. Mentre la repressió a l’Iran continua, el nou conflicte a Centreamèrica defineix un gir transatlàntic de la mirada. Un mareig. És curiosa, si més no, la convergència temporal dels dos esdeveniments i no serien poques les possibles connexions geoestratègiques entre els dos fets com a fites històriques d’un nou desordre mundial. Als malpensats com jo, els antecedents penals dels Estats Units ens haurien de posar en alerta sobre els bruixots instigadors de l’alçament militar, més enllà dels prejudicis filantròpics envers Obama. Com no, hi ha presidents més previsibles: Chávez no ha trigat gens a responsabilitzar-ne la CIA. Demagògicament o no, el veneçolà aposta a cavall guanyador, encara que, de moment, no supera la categoria de previsió meteorològica i molt hauria de ploure per a dur riuada, sobretot després de la mundial consigna mediàtica que fins i tot ha arribat a ser —i això és la globalització—portada de la Crónica de la Roda (Albacete): OEA, EUA, UE, ONU, tots en contra… Vítol! Tots? Segur? Segur, segur? Només recordaré l’afecció titellaire que, sobretot a Llatinoamèrica, sovint ha tingut el Partit Demòcrata en el poder, i sense anar més lluny un dels presidents més llepats de la Casa Blanca, el marit de Hillary, l’actual secretària d’Estat. Després de sis anys de guerra a l’Iraq, el cop d’Estat a Hondures pot convertir-se en una simptomàtica prova de foc per a les relacions internacionals, les quals ens mostraran, entre altres coses, quin grau de contorsionisme conserven els guardians de la llibertat i, també, si Obama tornarà a assaonar l’Amèrica Llatina amb la clàssica pluja de titelles o bé amb novelles democràcies vudú.
Recomane aquest article de Joan Palomés.
