No defensen la innocència de Camps, sinó la presumpció d’innocència de Camps, que no és el mateix. D’acord amb aquesta lògica, podrien defensar fins i tot la presumpció d’innocència d’un violador presumpte. O no? En canvi, no defensarien directament la innocència perquè, de fet, amb fets, no podrien defensar-la. És el cas. Però els líders del PP s’han agafat a la presumpció com si s’encomanaren a la Geperudeta i han obert una trinxera amb la presumpció d’innocència com a fonament exclusiu, inflexible, reiteratiu i extensible a una innocència fàcilment verificable. Hem d’entendre aleshores que la presumpció és defensable, però la innocència no? O no tant? Teòricament, és clar que els perseverants sermons del PP en defensa de la mera presumpció com a exclusiva al·legació no invaliden, per si mateixos, una futurible innocència, però tampoc no converteixen Camps en cap ninot indultat.
Ara bé, el permanent reclam d’actes de fe a la societat valenciana («estigueu tranquils, que és bon xic») sense aportar la més mínima explicació eximent o atenuant, així com l’abnegada insistència en la presumpció, i no pas en la innocència mateixa, ço és, en l’honorable rebatiment de les acusacions per part del president, té com a conseqüència el llançament d’un gavinet molt més esmolat, imprevisible i letal per a la democràcia, que no unes presumptes sospites inculpatòries o la venda partidista de titulars, dels quals tant s’han queixat, pobrets, els mateixos representants polítics que ho han alimentat, ajornant-ne les explicacions i engreixant el silenci. El silenci que Camps practica —destapat ibèricament pels reporters del CQC i tan denigrantment exhibit per l’honorable durant crisis precedents, com ara la matança del metro de València—, no és un silenci qualsevol. No és un silenci eventual ni nou. És un silenci fermentat, calculat, especulatiu i descarat. Una afonia treballada a consciència durant molt de temps: una afonia vexatòria. El silenci de Camps està guiat per la venjança i el ressentiment contra la societat que, senzillament, li demana l’esclariment dels motius pels quals ha estat imputat en un cas de corrupció.
Comprovem ara com torna a practicar l’afonia dels deshonrats. Va dir que tenia «unas ganas locas» d’explicar-ho tot als tribunals; hem d’entendre, doncs, que —advocats i propaganda pel mig— el dimarts tindrà per fi el valor de no quedar-se mut davant del jutge. Si se’n sortirà, no ho sabem. Però sabem que no és aquest el problema. El problema és que, a l’endemà, tornarà a tenir la desvergonya de quedar-se mut davant dels valencians. Silenci. Impunitat. Oblit. I a guanyar les eleccions.
Escoltar
«The sound of silence», de Simon & Garfunkel
And no one dared disturb the sound
of silence.
“Fools,” said I, “you do not know
silence, like a cancer grows”.
