I fiumi
Mi tengo a quest’albero mutilato
Abbandonato in questa dolina
Che ha il languore
Di un circo
Prima o dopo lo spettacolo
E guardo
Il passaggio quieto
Delle nuvole sulla luna
Stamani mi sono disteso
In un’urna d’acqua
E come una reliquia
Ho riposato
L’Isonzo scorrendo
Mi levigava
Come un suo sasso
Ho tirato su
Le mie quattro ossa
E me ne sono andato
Come un acrobata
Sull’acqua
Mi sono accoccolato
Vicino ai miei panni
Sudici di guerra
E come un beduino
Mi sono chinato a ricevere
Il sole
Questo è l’Isonzo
E qui meglio
Mi sono riconosciuto
Una docile fibra
Dell’universo
Il mio supplizio
È quando
Non mi credo
In armonia
Ma quelle occulte
Mani
Che m’intridono
Mi regalano
La rara
Felicità
Ho ripassato
Le epoche
Della mia vita
Questi sono
I miei fiumi
Questo è il Serchio
Al quale hanno attinto
Duemil’anni forse
Di gente mia campagnola
E mio padre e mia madre.
Questo è il Nilo
Che mi ha visto
Nascere e crescere
E ardere d’inconsapevolezza
Nelle distese pianure
Questa è la Senna
E in quel suo torbido
Mi sono rimescolato
E mi sono conosciuto
Questi sono i miei fiumi
Contati nell’Isonzo
Questa è la mia nostalgia
Che in ognuno
Mi traspare
Ora ch’è notte
Che la mia vita mi pare
Una corolla
Di tenebre
Els rius
En aquest tronc mutilat em recolzo
abandonat en aquesta clotada
que té l’esllanguiment
d’un circ
després o abans de l’espectacle,
i miro
el pas quiet
dels núvols per la lluna.
Aquest matí m’ajeia
dintre l’urna de l’aigua
i com una relíquia
he reposat.
L’Isonzo, amb son lliscar,
em polia
com un dels seus palets.
Els meus quatre ossos
he arreplegat
i me n’he anat
com un acròbata
per l’aigua.
M’he agenollat
vora la roba
bruta de guerra,
i com un beduí
m’he prosternat a rebre
el sol.
Heu-vos ací l’Isonzo,
i és on millor
m’he adonat que jo era
una dòcil fibra
de l’univers.
El meu turment
és quan
no m’hi trobo
en harmonia.
Però aquelles ocultes
mans
que em pasten
m’ofrenen
la rara
felicitat.
He repassat
les èpoques
de la meva vida.
Aquests són
els meus rius.
Aquest és el Serchio
i en ell pouaren
tal volta dos mil anys
de gent meva camperola,
i el meu pare i la meva mare.
Aquest és el Nil
que m’ha vist néixer
i créixer
i cremar d’innocència
en l’estesa de les seves planures.
Aquest és el Sena:
en les seves tèrboles aigües
la meva mescla va refer-se,
i m’hi he conegut.
Aquests són els meus rius,
comptats aquí a l’Isonzo.
Aquesta és la meva melangia
que en cadascun d’ells
se’m fa palesa,
ara que ja és de nit
i apar la meva vida
una corol·la
de tenebres.
(Versió de Tomàs Garcés)
