Estotjaves
peixos de pols dins el secret escriny.
Eres petita, com una larva
vinguda del no-res,
i jugaves.
Parsimoniosament, cuinaves no sé quins
queviures invisibles
i jo et mirava
i m’hi delia,
i els ossos
del meu esguard tremien
silenciosament.
Judiciós, vaig dir-me: «Maduri el fruit
i que dins ell s’acreixi la bellesa,
conformin
els meus dits el seu palpar…»
I et feres gran,
parlant de forma estranya amb les joguines,
escrivint noms
que ningú no entenia, cuinant
insectes que cruixien dins un fètid brou.
I, amb la primera sang, ja tenies
damunt les espatlles el fràgil
projecte d’unes ales, un moll tendrum
t’allargava l’espinada
i, entre els teus lluminosos
cabells, hi traspuava el rònec
presagi d’una banya.
I jo et mirava
i m’estremia, i els ossos
del meu esguard fremien sense seny.
Andreu Vidal
«Els dies tranquils»
Gregal Llibres (16), València, 1988.
