Post d’extrema fragilitat, apte només per a un infrablog com aquest. Morbositat pura i dura. Fa un parell de mesos vaig introduir Salms en la xarxa d’Alianzo, una unitat de desmesura que, seguint procediments, diguem-ne, no del tot transparents (on s’hi mostren els mecanismes d’indexació?), rastreja els retroenllaços o backlinks i calcula quin blog la té més grossa. No escric això per queixar-me de la posició ocupada (ben content estic amb el fet només de ser-hi), sinó, més que res, pel gust de molestar i marejar, que és un bon costum que no m’agradaria perdre. No sé si serà de profit als qui hi posen molta fe en aquestes eines, pero vaig a contar-ho.
Ja dic, fa un parell de mesos que em vaig subscriure a aquesta xarxa que es diu Alianzo i que encara estem per saber quina mena d’aliances promou. N’ha d’altres, de topranks, però aquest, després de Technorati, crec que ha estat el més usat, durant els últims mesos, per la Catosfera. El cas és que hi vaig introduir Salms en un moment en què havia decidit tornar a mamprendre el blog després de molt de temps sense escriure-hi, ja que havia dedicat part de l’any internàutic a posar en marxa el Blogs de Lletres. Una setmana després, oh sorpresa, Salms ocupava una posició realment privilegiada a l’Alianzo, entre la seixanta i la setanta.
Com és possible que, dos mesos després, recollint en aquest periode molts, però que moltíssims més retroenllaços que durant els sis mesos anteriors, Salms ocupe a hores d’ara la posició 110? Que no, que no em queixe, que no, de veritat, que es tracta d’una constatació. Si ja desconfiava abans, d’aquestes ferramentes que no arriben ni al grau de meritocràtiques, ara ho tinc encara més clar: són llistes com la de dels 40 Principales. Tenen, evidentment, un procediment per a dur a terme els posicionaments (necessiten justificar-se), però ningú sap ben bé quin és el funcionament complet ni tampoc qui hi clava la mà.
