Al febrer, lloga jornaler

Quins dies! Anar de bòlit em crema. Lavorare stanca *. Estrès. N’hi ha d’ell que sempre va pel camí de la vida apagant focs, és a dir, per les perilloses dreceres que sovint menen a l’ansietat. No podria viure contínuament així. Quan m’extralimite en els quefers assumibles pel cos i l’ànima, la caiguda és molt més que una pobra metàfora. Potser per això aquest matí m’he ferit els genolls en pujar les escales del terrat per a estendre la roba. Quin mal. Preparar un llibre, ara el de paper, sempre és un plaer immens, un treball agraït, però és també una tasca cansada, sobretot si és una feina que he d’afegir a la d’altres projectes que tinc en marxa i que no puc ni vull defugir. Així que vitamines i llentilles. I sol, passejar sota el sol que, en fi, el febrer de moment ens nega. Ja se sap, en febrer, un dia dolent i l’altre també. Sort que tinc vacances la propera setmana i podré posar-me al dia (i podré dormir per la nit).