Al final de tot, es dóna el premi al Jordi Valls (sí, el de la Catalònia), Ernest Farrés en fa una breu glossa i Valls llegeix tres poemes, amb una introducció tot emotiva on revindica la seva condició de proletari fill de proletaris.
Després, “Els segadors”; i les iaies que quedaven, corrents a endrapar canapès allà en una sala del fons.
El cronista ha marxat i no sap què més ha passat, pero ja se suposa: moltes felicitacions i etc. etc.
I encara li queden més dubtes: posats a canviar, per què no canviar-ho més? Si ho volem modern? per què al saló de Cent, amb urbans amb plomalls i banda de música i tant protocol?
Ah! un dels canvis a partir d‘ara és que el guanyador és nomenat “poeta de la ciutat” i el faran passejar tot l‘any per biblioteques i “equipament culturals” a llegir i a parlar. Més que un premi, és un càstig.
