Cagalló amb floretes

Recorde un conegut article de Joan Fuster que parlava de les xifres de la delinqüència amb un cert relitivisme. Criticava Fuster les escandaloses estadístiques sobre delinqüència i reclamava desdramatitzar la publicitat dels fets criminals. Certament, les xifres han de ser contextualitzades i la responsabilitat informativa ens obliga a ser equànims en les nostres interpretacions. Ara bé, algunes xifres es tornen absolutes i terrorífiques quan, de sobte, resulten incomparables amb circumstàncies pretèrites. Per exemple: en la Plana de Castelló s‘han produït 10 accidents laborals mortals en els dos mesos que portem d‘any, molts d‘ells en el sector de la construcció. Més xifres: en la Plana de Castelló, que jo sàpiga, els tribunals de Justícia mai no havien necessitat set jutges i tres fiscals, per a emetre una sentència. Em referesc, com no, al cas Fabra.
Aleshores entrem en la discussió sobre el concepte de normalitat. És normal que tinguem 10 morts en dos mesos? És normal el ritme al que s‘està urbanitzant en Castelló? És normal que un cas per corrupció exigisca tants jutges per a ser resolt? I, sobretot, em pregunte per què passa tot això? Em pregunte per què els sindicats no funden una Associació de Víctimes del Sector de la Construcció, que de ben segur que en són moltíssimes més que de terrorisme. Perquè aquest és un altre terrorisme… O no? I em pregunte per què el ciutadans de Castelló no li neguen la confiança a una persona que està pendent de tants judicis per corrupció? Una persona que no té la vergonya de dimitir i, mentrestant, es llava la cara amb aeroports, mundoilusiones, ciutats de les llengües, etc. Tot això no és normal. És un cagalló amb floretes.