Potser caldrà que engeguem l‘enèsima campanya pedagògica per explicar a l‘Estat que a Catalunya tenim una llengua, que és patrimoni de tots, etc., etc. No, senyors, no. Perquè hi hagi pedagogia cal algú amb ganes escoltar, i deguéssim que aquest no és el cas, com s‘ha demostrat després dels milers de diners llençats en aitals afers amb els resultats que tots podem comprovar diàriament.
La resposta també és senzilla. Això passa perquè no tenim un estat, o sí, en tenim un però en contra. Cap ciutadà de Jaen, de Toledo o de Valladolid no es planteja si el seu metge de capçalera, el jutge que li ha pertocat en el plet o el funcionari públic que l‘atendrà se li adreçaran en la seua llengua. És evident que si no fos així, si parlés una llengua diferent a la que li va ensenyar la seua estimada mare, clamaria al cel i els precs serien escoltats des de la COPE que denunciaria aital situació i el seu Estat hi donaria una resposta immediata.
