Quan el planeta
esdevinga amenaçat
pel descobriment històric
d‘un horitzó vertical,
em deixaré feliçment caure
crepuscle avall
fins a esborrar-me del mapa.
Cascades en els oceans,
gratacels condemnats
a exercir de ponts, rius
rebaixats a la condició
de font, esquelets tenaços
enfilant-se món amunt
per les vies del tren.
Tot panorama.
El món al revés
no millorarà la caiguda;
només en la pèrdua de l‘equilibri
la perfeccionem.
vols dir que fins que no el fem trontollar una mica (més del compte) no l‘assentarem com cal???
no sé, però mentre no perdi l‘equilibri del tot i no es pugui tornar a aixecar, rai
(m‘encanta aquest poema.. i que hagis tornat a posar poesia)
petons
El planeta és una piloteta enmig de l‘univers. Qualsevol dia arriba algú i xuta.