«La tardor inspira als poetes. 11 milions d‘euros inspiren a qualsevol. Sorteig extraordinari de tardor de l‘o.N.C.E…». Aquest és l‘eslògan que segueix a quatre apariats imbècils que vomiten un paleta, una dona, un pescater, un jardiner i una parella. Es tracta de l‘última campanya publicitària de l‘o.N.C.E., l‘organització Nacional de Cecs, una entitat amb una presumpta sensibilitat humanitària (sensibilitat també cap al diners, clar). Sembla mentida que, per a altres sensibilitats (com la poesia, per exemple), l‘o.N.C.E. estigue tan cega. Fa unes setmanes, molts tertulians, bloguers i opinadors diversos es posaven les mans i els peus al cap, feien contorsionismes morals per la campanya de subscripció de nous lectors del periòdic El Pais, per l‘ús de l‘atemptat de les Torres Bessones com a reclam publicitari.
En canvi, la vexació i la burla cap als poetes i la poesia, i cap a l‘art en general, passa totalment desapercebut i, fins i tot, per a alguns, resulta “gracioset”. Si en compte d‘un paleta recitant collonades sota l‘eslògan de “La tardor inspira als poetes. 11 milions d‘euros inspiren a qualsevol”, el motiu hagués estat un polític gratant-se els collons en una butaca del Parlament sota l‘eslògan: «Als polítics, 40 milions d‘espanyols no els fan treballar més. Per 40 milions, tampoc tu has de treballar. Sorteig extraordinari de tardor de l‘o.N.C.E…» La que s‘hauria muntat…eh!
Amb tot, només em cal pensar que és exactament aquesta la imatge que, en general, molta gent sol tenir de la poesia, quatre rimes petardes que fan els mandrosos i els marietes. Marietes amb dret al matrimoni i a l‘adopció, clar, però no a ser marietes. Com els poetes, que, mandrosos o no, marietes o no, des de fa segles tenen reconeguts tots els seus drets, però segueixen sent “d‘eixos” i “d‘eixes”, els “rars” i les “rares”. Nosaltres, els poetes.
