Si la premsa o l‘oposició no presenten amb celeritat i contundència documents d‘investigació que consoliden i certifiquen, davant de l‘opinió pública, l‘autoria (sí, pressumpta encara) d‘al Qaeda en els atemptats d‘ahir (perquè tot apunta ja molt clarament a què la investigació del govern no eixirà abans del 14-M), tot i que el diumenge els ciutadans haurem votat ¿democràticament?, s‘hauran comès en Espanya (en el cas de guanyar el PP a causa d‘un retard intencionat en la confirmació de l‘autoria islamista), no únicament 200 assassinats, sinó també un cop d‘estat encobeït per la més repugnant manipul·lació de la informació per part del govern del PP. Com sona. Aquesta manifestació de la vesprada és imprescindible, necessària, imparable, volguda per tots: les víctimes necessiten veure‘s acompanyades per tots nosaltres en aquestos difícils moments i, evidentment, molts hem decidit córrer, per humanitat i condol, el risc absolutament real de què els nostres sentiments siguen després rendibilitzats electoralment per la dreta, com ja ha començat a passar. Benvingut siga en qualsevol cas aquest risc quan es tracta, en moments tan dolorosos, d‘arrecerar amb el nostre sentiment a les famílies agredides. Jo no puc anar a la manifestació d‘aquesta vesprada perquè no puc faltar a la celebració d‘una boda (quin dia per a casar-se, direu amb raó), però si anara segurament pensaria en portar una pancarta pròpia i amb un lema que, evidentment, no tindria res a veure amb el moralment miserable que la dreta espanyola ens vol obligar a manifestar. Molts acompanyarem les víctimes amb tot el nostre sentiment. Uns altres han decidit ser solidaris solament si porten la seua pròpia bandera i la seua ideologia. Amb bandera o sense, nosaltres manifestarem el nostre condol. Que quede clar, doncs: som solidaris, però no idiotes.