Hermeneuta i avorrit

Il·lús, tenia jo la sensació de què un article d‘opinió sobre blogs o bitàcoles redactat per Quim Monzó, sempre enginyós i irònic, no seria tan avorrit com aquest, però la realitat supera la (meua) fam de ficció, car em trobe que, amb la gran quantitat de blogs recomanables, l‘il·lustre escriptor en tria un que està escrit en anglès: The dullest blog in the world, és a dir, “El blog més avorrit del món”. “Es un ejemplo –escriu– de elegancia e ironia. Hace unos días, el autor escribió: “Estaba en casa y he decidido salir un rato. He cogido las llaves, he abierto la puerta de delante y he salido fuera. Me he girado y he cerrado la puerta tras de mi“. Si bé estic d‘acord en algunes de les coses que explica (com que l‘avorriment amenaça els blogs), caldria precisar que el blog es distancia cada vegada més d‘allò que Monzó anomena diari personal, ja que, si bé és cert que existeix molt d‘exhibicionisme (i quin és el problema?), tinc la sensació de què predominen aquells que parlen de coses totalment alienes a la pròpia intimitat de l‘escriptor de blogs, qui s‘esdevé en la majoria dels casos un comentarista d‘actualitat política, cultural i tecnològica com una alternativa o un complement a la lectura de premsa escrita. Si una persona que no ha escrit ni ha llegit mai un blog –o bloc–, es troba amb aquest article de Quim Monzó, podria pensar, si més no, que els blogs tenen això que en diuen mala premsa. Almenys, tenen alguna cosa.