No ho entenc. O sí, però em costa. Acabem de patir un mes de compres psicòtiques per a honorar això que en diuen Nadal. Ahir vaig veure al telenotícies de migdia gent i més gent que feia força a les portes dels comerços per a treure profit de les rebaixes. ¿És que encara tenen diners? ¿En queden, d‘euros, a les butxaques?
Llegisc les seccions d‘economia dels periòdics i, si bé tot apunta a què s‘està produïnt una reacció positiva, sembla que la cosa no acaba de remuntar. l‘atur ha augmentat, els preus de quasi tot també han augmentat i la classe mitjana es troba descapitalitzada per hipoteques, per uns sous més que congelats, pers uns salaris mínims interprofessionals de vergonya, per unes pensions que encara que pugen continuen sent lamentables, i per la pràctica (sobretot en els últims anys molt habitual) d‘una forma de vida prou despreocupada, deslligada quasi per complet d‘aquelles mentalitats dels pares o dels avis, per als quals l‘estalvi també era quasi una forma de vida.
Seré jo antic o excessivament prudent. Cadascú és com és, pura tautologia. Però clar, em pose davant de la caixa tonta, més tonta ara que mai (supose que és un procès degeneratiu), i contemple totes aqueixes persones atacades per un desig incontrolable de trobar aquest mes alguna cosa molt més barata que en els mesos anteriors. He intercanviat impressions amb un amic que treballa en el gremi de la banca, i m‘ha comentat que ara no és com abans, i que les targetes suporten ara tota una enginyeria financera que possibilita aquest consumisme. ¿Petarà? No crec, però si que és possible que si no es fomenten algunes polítiques dirigides a l‘estalvi, tant l‘Estat com els ciutadans podrien perdre molta competivitat en relació amb la resta de païssos europeus.
