Per què la vaga

Posem per cas que vosté és ara feliç. Té feina, molta feina inclús. Li paguen suficientment. Ni poc ni massa, i això li permet viure sense conflictes. És propietari d‘una vivenda, la seua vivenda, el(s) seu(s) cotxe(s), disposa d‘una família ben assistida, gaudeix de tot allò que hem volgut anomenar benestar. No fan aigües encara l‘economia mundial ni l‘estatal i si bé, malauradament, no és un jardí de roses, ¿per a què preocupar-se? Ja millorarà… Vosté és més o menys feliç. Se sent prou segur. El moment actual, diguem, no és excessivament crític. En aquest estat de placidesa, vosté, finalment, ha reflexionat uns quants minuts i ha decidit no fer vaga, una vaga que,a més, li han dit i repetit que és una cosa “política” (¿i què no ho és?). Fins i tot, es troba satisfet per la seua decisió definitiva.
No vol pensar que la seua situació laboral pot canviar qualsevol dia, que les coses poden anar pitjor. Posem per cas que l‘empresa on treballa ha decidit retallar plantilla de treballadors. Existeix en la companyia un gran déficit i, a més, n‘hi ha una màquina que ja pot fer en quinze minuts allò que vosté feia en una hora. Vosté pot ser afectat aleshores per un acomiadament improcedent, sense l‘oportuna remuneració, o bé per un acomiadament barat i, després, per una obligació administrativa a desenvolupar un treball als seus ulls totalment injustificable, indesitjable…, sense cobrar ni un sol euro de l‘anomenat salari de tramitació… Posem per cas que l‘INEM ara l‘obliga a desenvolupar el mateix treball que abans, però per la meïtat de sou en una altra empresa. Quan tot això passe, a qui s‘encomanarà? Als sindicats? ¿Aquells sindicats que van voler fer una vaga que vosté no va voler fer contra els acomiadaments improcedents amb anul.lació dels salaris de tramitació, contra l‘abaratament, contra el retall de prestacions? A qualsevol assalariat, la insolidaritat li surt més cara que la insolidaritat.