Guant

«Algú/ potser en sent, de memòria, el tacte/ abandonat als passamans de la ciutat». Vuitè llibre i vuit anys d’elaboració, Anys llum de mudances, migracions, transhumàncies corporals i incorpòries. Semblaria que aquest 8 completa el traç del periple cal·ligrafiat per l’interrogant (?) a Preguntes, o bé aquell mateix 8 que perpetuava la tangència dels anells de Nectari (?). O senzillament, més enllà de la xifra llunera, el que és, un tancament de cicle. O potser de dos. 

No gosaria dir-ne trilogia, dels tres darrers reculls, si bé és cert que entre ells hi ha alguna cosa més que afinitats i infinitats: aquell Preguntes incisiu treballava amb microscopi, el Nectari assertiu ho feia amb prismàtics de camp i Anys llum (Onada, 2019) —escrit abans i acabat després dels esmentats—, obre i tanca el zoom del telescopi per abastar, copsar, comprendre l’última mel de l’ombra. Corresponent al poema preliminar del llibre, de la mel d’aquesta flor us n’he deixat ací un videopoema, propici per celebrar que aquest divendres 12 presentaré l’obra a la llibreria Babel de Castelló, a les 19 hores, en companyia de l’amic Manel Pitarch. Poesia, cava i avellanes. Queda llançat el guant. Hi esteu convidats.

Presentació de Nectari a València

nectari-valencia
And spill their nectar in each drop of dew
Henry David Thoreau
marc-granell-josep-porcar-2
Foto: Alexandre Navarro

Fa uns dies que apareix ací al blog, a la columna de la dreta, la imatge de la coberta de Nectari, llibre de poemes ara publicat que vaig començar a escriure durant la tardor de l’any 2012. Buc n’ha preparat la presentació en companyia de l’altra novetat de l’editorial, Els temps interromputs, del company Ramon Ramon, i serà aquest dimarts 27 de setembre, 19h, a la Fan Set de València, abans 3i4, coincidint a més amb la renovació de la imatge de la llibreria. Ens acompanyaran els poetes Marc Granell i Begonya Mezquita. Hi esteu convidats.

nectari-valencia

Dels nostres, de casa

Ja en teniu prou amb els reclams editorials. Enguany no en recomanaré cap. Perquè avui també és el dia dels nostres llibres. Dels llibres que tenim a casa, vull dir. Sant Jordi també és un dia per a recordar-los, per a revisar quin és l’estat dels volums ja adquirits, per a passejar-nos entre prestatgeries –de casa o de la biblioteca pública– i, ens ve de gust, reordenar-los, fullejar-los, o rellegir-los, que és una de les lectures més fiables i plaents. El llibre rellegit mai no et decebrà. O no tant, potser, com la deliciosa però incerta aventura de triar-ne un d’il·legible entre tants títols promocionats. Tots els anys, en arribar la primavera, els fumigue. Ho vaig fer la setmana passada. Ja ho sé, això no és tan festiu, delicat i simbòlic com regalar una rosa, però també és una manera de celebrar la seua existència: allargant la seua vida. I la meua, perquè l’al·lèrgia i l’asma mai no acaben d’anar-se’n. Ja n’estic escarmentat. Fa anys, unes larves (de corca, supose) se’m van fotre més de mitja prestatgeria, ves a saber si per la humitat del meu antic estudi –no massa salubre, cal reconèixer-ho– o per algun volum que m’arribà contaminat. Els experts diuen que hi ha al voltant de 67 espècies d’insectes que viuen dels llibres: coleòpters, ortòpters, pseudoneuròpters, himenòpters, aràcnids, lepidòpters… Poca broma. Segurament, també per aquesta raó abril és el més cruel dels mesos, com va reescriure Comadira. No digueu que escric açò per a no fer propaganda a llibreters i escriptors. No, no… Hi ha llibres que, inevitablement, els has de comprar.

Escoltar
«Els llibres», de Miquel Martí i Pol

Conservo encara l’hàbit del silenci
de quan vivia temps menys sorollosos
i era feliç sense saber-ho. Algun ectoplasma de mi sovint ordena
prestatges invisibles, treu la pols,
endreça, fa dissabte. Jo me’l miro
condescendent, bonhomiós, tranquil,
i fins i tot hi parlo en veu tant
baixa que no em sent, o fa veure que no em sent.
Tardes enllà d’uns anys que no he viscut
ni tal volta viuré, si algú despenja
qualsevol llibre sentirà una lleu,
amable i molt subtil esgarrifança
que potser li desvetllarà el desig mig adormit de fer-ne la lectura.

Els llibres i la literatura

«La majoria dels editors que conec viuen dels llibres que publiquen. Tanmateix, la majoria dels escriptors que conec no poden viure, ni malviure, dels llibres que escriuen. Malament una cultura pot bastir una literatura com cal, homologable, si els seus escriptors estan condemnats a fer-la des de l’amateurisme extenuant, des del voluntarisme recremador
Toni Cucarella.

Llegir-ne més

Notes sobre una veu irrenunciable

Pròleg de Manel Garcia Grau al llibre Vint-i-dues mans de pintura, de Josep Porcar
VII Premi Miguel Hernández de Poesia, IVAJ-Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana

Edicions de la Guerra, Berenguer Editor, València, 1993

 

I

Manel Garcia Grau

Quan el 1992 la Universitat Jaume I i l’Agrupació Borrianenca de Cultura ens proposaren als professors Josep M. San Abdon, Lluís Meseguer i a mi mateix la confecció d’una antologia de poetes joves i actuals en català de les nostres comarques mai no hauríem sospitat que aquella mostra, la més fresca, exhaustiva i rigorosa que vam poder –i saber– fer en aquell moment, ens donaria un bon grapat de sorpreses ben conhortadores. Aquella proposta culminà amb la publicació del llibre Poetes del Nord. Poesia actual a les comarques del Nord del País Valencià. 1985-1992. En ella proposàvem, entre moltes altres coses, una sèrie de paràmetres sòcioculturals i literaris que formaven la contextualització dels autors esmentats dins d’una conjuntura –el marc sociolingüístic, la situació micro i macrocultural del País Valencià democràtic, la normalitat literària, l’eclecticisme com a “moda” estètica, etc.– ben definida i tangencialment diversa i heterogènia, alhora que apostàvem, sobretot, per aquells autors (set en total) que ja havien assolit un bon –i guanyat– prestigi al si del panorama global de la poesia catalana actual. Així, doncs, dividírem els poetes en dos grups: a) els publicats, és a dir, set autors que, d’altra banda, ja s’han obert un camí ben merescut i reconegut dins del joc d’espills literari; camí que els desitjo, ben llarg i fructífer; i b) els inèdits, on apostàrem fermament per una munió de poetes –¡dèsset!, en una terra que continua sovint amb els tòpics, de dialèctica contraposada, de terra erma o desert literari– que consideràvem dignes –més bé, digníssims– representants de la poesia en català que estava fent-se a les nostres comarques. I hem de dir que, pel que respecta a alguns d’aquests darrers casos, hem guanyat –modestament– l’aposta. Un guany que representa, i representarà, si el temps i els esdeveniments polítics ho permeten, la ferma possibilitat de l’existència futura d’un jove i projectat engranantge de continuïtat per a les nostres lletres a les nostres contrades, per concreció, i, efectivament, dins de tot el domini lingüístic compartit amb els habitants més enllà del riu Sènia, per extensió. Dins d’aquest esplet generacional, quatre d’aquells autors han començat ja a obrir-se sender enmig del bosc transitable i divers –ara sí, cal dir, un pèl menys anguniós que anys enrere– de la poesia, tots ells pertanyents a les ciutats castellonenques (i encara que això no siga mostra de res sí que reflecteix, en aquest cas, el fruit paulatí i constant de l’incessant mecanisme engegat per associacions culturals, revistes, activitats quotidianes, etc.) més dinàmiques i efervescents culturalment i literàriament d’aquest territori situat, precisament, a l’eix nord-sud-est de la literatura catalana –i europea– actual. Són els casos de Joan F. Gregori (Benicarló, 1965), guanyador l’any 1993, del premi Senyoriu d’Ausiàs March, de Beniarjó, la qual cosa ha possibilitat l’edició del seu poemari a la prestigiosa Editorial Tres i Quatre; Antoni Vizcarro (Tarragona, 1970 i resident a Castelló de la Plana des de fa quinze anys), autor de Breu Simfonia per a ella, premi Miguel Hernandez (1989); Vicent Coll (Benicarló, 1964), guanyador del premi Vicent Andrés Estellés (1993); i el poeta, motiu encoratjador d’aquestes línies, Josep Porcar Museros, estudiant de Periodisme, guanyador del premi Solstici (1992) amb l’obra Matèries Encara, convocat per l’Ajuntament de Manises, i del poemari que tot just presentem, premiat pel jurat del ja prestigiós certamen literari Miguel Hernández, auspiciat magníficament per la Generalitat Valenciana. Dos llibres i tan sols amb vint anys. Arribats a aquest punt hem de dir que Josep Porcar –familiar del conegut pintor castellonenc Joan Baptista Porcar i fill del també pintor Josep Manuel Porcar– és un dels pocs poetes actuals en català –al costat de l’embolcall generacional que suposen els seus companys de viatge tan anteriors com, entre d’altres, Eva Llorens, Abel Forner, Eva Sales, Daniel Andrés, Glòria Mulet, Sandra Zapata i Júlia Lavèrnia, nascuts tots a principi dels anys setanta– que, nascut a la capital de la Plana, escriu i resideix a Castelló, després de les figures poètiques emblemàtiques i trascendentals per a la nostra lírica que suposaren, excepcionalment, Bernat Artola i, més singularment, Enric Soler i Godes o Miguel Peris i Segarra. La capital de la Plana s’havia quedat òrfena de poetes amb la mort d’aquelles tres figures cabdals –i alhora necessàries– inserides, però, dins d’un context prou diferent del que ara s’ha pogut trobar el nostre jove, però dotat d’un gran talent per a la seua edat, Josep Porcar. Castelló de la Plana, doncs, ha tornat ara a tindre –tots dos es tenen l’un a l’altre– un fill-poeta, brostat a l’entranya mateixa de la matèria pictòrica i crepuscular de la seua terra i de la saba antiga i digníssima de la seua llengua, compartida amb els pobles, 1 els poetes, més enllà dels Ports de Morella i de la mar Mediterrània.

 

II

22-mans-pinturaVint-i-dues mans de pintura és un llibre datat entre l’hivern i l’estiu de 1992, escrit entre les terres centrals i del nord del País Valencià i nascut a partir de la visió metafòrica de l’experiència amorosa, d’aquesta dialèctica entre la recerca/l’encontre, el desig/la realitat, el món oníric/la vida quotidiana. Els seus versos ens mostren, mitjançant vint-i-dos poemes que volen denotar-nos una pinzellada de pintura damunt del mur del desig quimèric, damunt de la tela del no acompliment del fruit amorós i la transgressió, també metafòrica, que això genera en l’interior del poeta i es fa reflexió pública del seu devenir pensarós i existencial. Fou Kafka qui va dir que un bon llibre havia de ser com una destral capaç d’esberlar el mar de glaç que tots portem endins. Però ha estat Joseph Brodsky qui ha definit la bellesa com el lloc on l’ull descansa, on l’art es fa vivència profunda de la recerca insaciable del fragment de paradís que li pertoca a cada ser humà. Per això, aquest llibre, aquest acte de revelació d’un món interior que es vol desglaçar, d’un univers vital que es vol llançar a la recerca del seu fragment de bellesa no és altra cosa sinó la recerca particular del paradís, és a dir, el lloc on descansa i habita el fragment de bellesa que, com a ser humà, li pertoca per poder combatre l’hostilitat o la mediocritat d’un món superficial i consumista i poder seguir gaudint –i expressant i aprofundint– de la riquesa i de la plenitud de l’existència. Ja el primer poema, titulat “Reminiscències”, ens ho explicita: “Amb aquesta insondable remor d’estima / tan sinuada que ara, Aiora, vull escriure’t / i aleshores no poguí constatar-te; / la buidor d’un espai, també, / on tu, desdibuixada, sojórnes. ¿D’un paradís?”. No estaria gens fora de lloc, doncs, recordar tant Ausiàs March com Dant Alighieri, que bastiren els seus models de paradís –o d’infern, ja que un no existeix sinó amb la dialèctica amb l’altre– al voltant de les imatges –alhora metafòriques i quotidianes– de les seues estimades Teresa i Beatriu enmig dels murs meravellosament pintats de la seua Gandia o Florència natals. Per tot açò, com una pinzellada de pintura feta projecte de bellesa poètica –o de resposta, transgressió o crit desesperat– el nostre jove poeta, amb molt a dir dins d’aquest joc d’espills que és la literatura, ha bastit aquests vint-i-dos poemes a la manera de sengles cartes a l’amor perdut i ara recordat per mig del canemàs de la memòria; cartes, si es vol, alhora inútils, ja que parlen d’un amor –anomenat pel poeta com “Aiora”– definitivament perdut, i també necessàries, ja que permeten curar i suturar les ferides produïdes pel cúmul d’absències, desconhorts i gaudiments amb què ens ha sorprés la vida, com ens ho diu en el poema titulat “El cant de la libèl·lula”: “Trobaràs també un paratge/ on la pell et voldrà desertar, per a sempre, la carn.” Com en tot joc estilístic, però, no tot el que ens apareix als poemes és totalment autobiogràfic, encara que sí que ens són mostrats molts –i heterogenis– fragments de la seua realitat interior i exterior d’una manera oberta, sensible i sincera, defugint sovint el mer recarregament emfàtic, recurrent o ampul·lós per oferir-nos la cara d’un home dolgut i consirós que intenta tornar a trobar el seu bocí de paradís vital per mig de la poesia. 

A poc a poc, Josep Porcar ha anat fent el seu univers poètic i imaginari a partir de lectures d’autors, alguns d’ells apareguts intertextualment dins del llibre, tan heterogenis i trascendentals com Estellés, Artola, Martí i Pol, Salvat-Papasseit, Espriu i Gimferrer, per la qual cosa, a part de la seua pròpia concepció estilística, se’ns apareix com un poeta constructor d’un univers poemàtic ben original i personal, un poeta que ens apareix alhora fresc i domihador de l’ofici estilístic (construït, en aquest llibre, amb versos llargs pròxims al dístic elegíac clàssic) i alhora prou obsedit pels grans temes de la poesia de tots els temps: el pas inexorable del temps, la fugacitat dels cossos, l’absència o l’encontre de l’amor, el buit i l’esperança, la quimera quotidiana, la reflexió del món; però també per allò que ens protegeix i ens salva: l’art del poema: el refugi últim que ens fa recer i ens aixopluga, que ens ajuda a sentir-nos vius i humans davant una realitat que sovint va massa de pressa per poder conéixer-se i gaudir en profunditat. 

Per tot el que he dit, doncs, aquest llibre ens ensenya un quadre al·legòric, desfigurat i ple d’una diversitat, virtual i possible, de significacions, i on –com, posem per cas, en Picasso, Dalí, Miró, López o Tàpies–, la pintura hi és tant pel que es veu directament com pel significa per la interpretació personal i original que l’artista fa de la (seua) realitat. Al capdavall no són sinó vint-i-dues mans de pintura, és a dir, vint-i-dos poemes escrits per treure’s –o anar amagant successivament– una agulla que el poeta-amant tenia clavada al cor i per proclamar el desig –vital i metafòric– que li permet continuar escrivint i existint sense defugir el record però acarant-se definitivament amb la vida, ja que ell sap que el poeta és un ser que sempre va a algun lloc, però que sempre torna d’enlloc: “No vulgues, aleshores, defugir les cadenes lliures / que proclama tàcitament cada fonema. No ho oblides: / el paradís encara l’habiten amants d’enlloc que hi moren.” Aquest llibre, doncs, com una brasa lenta que ens mostra, a la vegada, tant el sofriment existencial i el desig amorós del poeta com el gaudi i la continuació del procés de recerca del paradís i de la bellesa. La seua poesia fon –que no apaga– amb l’aigua del seu mar interior el metall poètic forJat en la batalla amb la vida. Llegim, doncs, els versos del forjador. Tornem a apostar, amb justícia, pels mots profunds, i tant de bo fructífers, del poeta .

Manuel Garcia Grau
Castelló de la Plana, octubre, 1993