Fase REM

No me prometas sueños.
Dame tus fases REM.
Gerineldo Vargas
demain_ernst

Demain, de Max Ernst

Onsevulla que em gite,
em vetlla el mateix ensomni.
Despullada pel vent entre núvols
de lli, la lluna s’encirera als teus llavis.
L’ocell hi combrega, esclata en trenc
d’albes i en sembra el pinyol.

Floreixen ovelles blanques, salten
els teus murs per l’aire —a cada bel
crisantems i dàlies— i la negra fa nit
als peus inquiets del teu llit.

Hissem dos llençols
i salpem lluny del ramat.
Amb pestanyes d’escuma, la mar
parpelleja als meus ulls i et quequeja:
mar…, mar…, mar…, mar…
Com lloms de gat acaricie les onades
de la teua veu, lentament entreobertes
com al vértex d’un bes: mar… mar…

Em despertes nu.
Onsevulla que em gite,
m’acotxa el mateix ensomni:
no hi ha pressa —sóc la infinita
remor de remar als esculls del teu nom.

Fricativa labiodental sonora

MagritteInfinie

R. Magritte, La Reconnaissance Infinie, 1961

Els llavis que jo besava.
Els llavis que tu besaves.
Els llavis que es besaven
van travessar-me la veu
com un pont en silenci.
Estol i seguici en la nit,
sota l’arc que et tesava,
els ratpenats t’escoltaven
com ombres d’estels,
com un dol de la llum
al pou de l’orgasme.
Sota el pont sec, calle.
Llur remor fosca d’ales
és tot l’alè que, de tu,
ara em vessa als llavis.
Els llavis que jo besava.
Els llavis que tu besaves.
Els llavis que ens besaven.

Flor del món

A ma uela

amb-ma-muela-fent-la-paella_q

He recordat la llum als geranis
de la villa, la teua mà agafant
la meua mà sobre el pedrís
de la vella casa de Tosquella,
la mà forta que treia els conills
de la gàbia, la mà que em gratava
l’esquena en llargues nits d’estiu,
la teua mà flor que ha parit
i ha patit tantes coses que no sé
ni sabré mentre et contemple
dormir ara aquesta pau estranya.

Tu ets d’aquest, i no d’un altre, flor
d’un món que fou puny i empenta,
en tu senda i fonda pertinença,
i perfum encara de primaveres
que vindran a dir-me el teu nom.
De quina terra no ets, ho sabem,
davall d’un cel de frontera eterna
on t’ha de batejar de nou qui et plora
des de l’arrel, com un desheretat,
amb el cap entre els genolls.

No has esperat en va, muda,
l’esperança de l’espina al pètal.
Flor com un mirar immarcesible
de llamp i núvol, no t’ha arrancar
d’aquesta sang ja cap xiquet
que t’ha sentit missatgera, uela,
a l’ànima mirada meua, meua,
paraula sempre a la llengua
com un pastís de codonyat.

Una història real

Ella decidí separar-se d’ell. Així com així. Definitivament. Ell era jove. Ella, no tant. Li explicà que volia separar-se d’ell perquè se l’estimava de veritat, molt més del que ell podia arribar a entendre. Dit i fet. Li assegurà, amb tota la sinceritat de la seua ànima, que la seua decisió era conseqüència d’una presa de conciència dels impulsos, dels sentiments i de les raons del seu amor i que per això mateix se l’estimava encara més, i no menys. Ell no va poder entendre aleshores com era possible que uns sentiments tan intensos, aparentment conseqüents, tan propicis a la unió de les persones, provocaren el seu contrari: la separació. Per a ell fou del tot incomprensible aquest allunyament tan premeditat, aquesta dissolució preconcebuda, aquest trencament tan ben raonat. No va poder entendre de cap manera que el distanciament voluntari poguera ser també un acte d’amor. Ella tampoc no ho entenia massa, però ho havia llegit en un llibre.

Estació del Nord, València, un dia de primavera de 199…