És de tornada, el camí de la llum?

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE «ANYS LLUM» PER ANTONI FERRER
Onada Edicions, 2019. XXI Premi de poesia Jaume Bru i Vidal, Ciutat de Sagunt 2018
Llibreria Fan Set de València, divendres 31 de maig de 2019

El temps i l’espaiestan més farts del poetes / que dels físics.
J. Porcar, 1998, La culpa, València: 3i4

Amb aquesta citació inicial retorne a fa més de vint anys, tot reconeixent que m’hi he sentit divertidament concernit per la dèria cosmològica a què al·ludia Josep; i reconeixent, a més, que, vint anys després d’aquella «Culpa» i posats a tornar enrere per buscar lligams o circularitats amb el present, ell, Josep Porcar, m’ha guanyat sobradament la mà: ha gosat pegar una volta d’anys-llum a la recerca de paradisos i estius perduts o enyorats. I ve recercant-los –bé per fer-ne el dol, bé per celebrar-ne la memòria agraïda– des de ben aviat, amb una lucidesa sorprenent i amb una contundència dràstica. Des de l’agosarada i precoç maduresa de les Vint-i-dues mans de pintura, sostinguda per Crònica de l’ocupant, i passant per l’esclat entre psàlmic i iconoclasta de La culpa, per la llarga fermentació i destil·lació d’Els estius i de Nectari, per l’enlluernament de Llambreig –«ronca» i encertada embranzida contra la «provocada tenebra que encara diuen nit»– i per l’atenta i pacient auto-exploració –com la de qui espera i per «als que esperen»– que és Preguntes, Porcar ha vingut trobant-se com a poeta: ha sabut anar temperant l’excés d’entremaliadura i enfocant amb precisió els objectes de la seua mirada. Tot ha anat acoblant-se.

I és així que, ara, amb aquest Anys llum, el poeta ha arribat a condensar el seu quefer poètic i vital –i ja ho havia ataüllat Manuel Garcia Grau, en l’any 1993 i a l’epíleg de Vint-i-dues mans…–, ha arribat a condensar-los en un viatge interior que, com el de Dant Alighieri a la recerca del seu «Paradiso», tracta de refer una distància major que la dels anys-llum cosmològics: la que el separa de si mateix i d’allò «veritablement important» que, com deia Eliot, «sempre roman a l’espera».

Anys llum, en efecte, s’estructura en tres parts que ens fan evocar aproximadament les de la «Commedia» de Dant: «Sisme i diàspora», «Pràctiques de salvament» i «Nou ecografies» com esbós molt sui generis d’un paradís encara prenatal. Es tracta d’un viatge per les tenebres interiors a l’encalç d’una llum que ha fugit i, en el qual, l’autor sembla trobar a faltar el guiatge segur d’una mà, si no de la de Beatriu –omnipresent «somni en flor que no ha madurat» i absentada amb la llum–, sí almenys de la de Virgili, ombra a penes suggerida, homenatjada amb enyor en la citació inicial de Diàspora, últim poema de «l’Inferno» de Porcar, i en la referència que conté, literalment sibil·lina (Égloga IV del poeta llatí), al desig-profecia del naixement, a casa i en la «llar de Nadal buida», d’un Sol Invictus que, «or seré i arrel d’albes», rescabale la realitat de les cendres i del gueto. SISME I DIÀSPORA és, així, un descensus ad inferos, en el qual la tutela de Virgili serà circumstancialment substituïda per la de mentors més propers com ara Rimbaud, Baudelaire, Lou Reed, Bartra o Vinyoli. Un viatge que evocarà l’infern com una situació existencial de fracàs definitiu, de pèrdua irremeiable. Les imatges emprades per Porcar són potents: l’espaitemps com teixit o sentit vital trencat i arnat per forats negres on, «a contrallum, orbita el record i gravita l’oblit»; el seu propi i personal «costat salvatge» que, «orfe, orat i orb», travessa les nits boges de València –ara amb Lou Reed– entre «remor de bruixes i graneres al vol»; ell mateix, «cuc despullat de cucs», mudat a «hac» (a no-res), per si poguera, «nu per l’omega», auto-expulsar-se grimpant cràter amunt en conat inútil, car del «foguer d’Hefest» res no ix. S’hi veu perdut de si, «llogater de soledat», «fent la viu-viu», mort en vida entre xiprers funestos després de «l’última palada», envoltat de «crostes de sutja i greix de foguer» i com de forn de crematori. És inútil, fins i tot, la inconfessable esperança d’un últim recurs que l’ajude a arribar al final del viatge: la inconfessable esperança d’un Viàtic que «es faça aurora» i que, en forma com de radiació Hawking, sostinga el viatger per dansar la «dansa imballable de desmorir i nàixer». Com hi és també inútil una Carta nàutica que només revelarà miratges: «el lloc on tot fou una vegada» i que és ara «el lloc on tot serà mai». Com inútil és, a Prosòdia del vi, la «desvida de l’amor després de l’amor». Tot és en va, del forat negre estant: no hi ha signes de deinterrogació; només hi ha un «silenci que no respon», i que, «si respon, mai desinterroga»; no hi cap àngel que anime a un «altre amén». Només hi ha, a Nocturn, una «absència a mida de cada hora», una nit on morir, dormir i, potser, «somiar abraços impossibles».

Després d’aquest viatge circular per les vivències que l’han menat a desésser, les PRÀCTIQUES DESALVAMENT –»una lluita amb l’àngel per allò més alt que salva», segons la citació de Joan Vinyoli, i un «excavar entre foscors com un talp o com la consciència», segons la de John Keats– constitueixen un desesperat intent del nostre poeta per reconciliar-se amb la vida viscuda, que ara està ja fora de camp (zoom out), enllà de l’horitzó de successos, des d’on res no pot retornar que no siga «polseguera d’estels, podridura d’amor i sangonera a la sang». I, tanmateix, el poeta encara vol diferir la vida, no deixar de contemplar el cos fulgent de l’estimada. I és que la vida, motivadora del poeta i dels poemes, continua sent paradoxalment bella: ho és quan l’esplendorós ambre de la tardor ens acull com en l’interior d’un codony madur o com al fons d’un vi antic, i sembla, aleshores, que fins i tot la fulla caduca del salze volguera tornar al seu arbre com un pit-roig menat pel cerç. És bella la vida quan l’espectre lluminós de Brocken inflama el blanc de la boira i ens fa veure els colors de l’infinit. La bellesa de la vida se’ns imposa, pura i viva, en «l’enceguerada baterola de la nena» que juga incansable al carrer amb els «ocells vivíssims del seu cap», i que cal salvar com l’infant que encara pot haver en nosaltres. I gual que cal salvar també les vides dels avantpassats que, amb els seus atifells i andròmines i des dels seus camps i cases, han vingut filant-nos, a nosaltres, i per anys-llum, amb la intensitat de la gràcil seda de les aranyes, l’únic que n’hi resta. I tot i ser cecs, com talps en la foscor, haurem de salvar pel tacte –llegir en braille, com el vent llig les ones del desert les ratlles de les mans que acariciaren. I caldrà guardar també, de l’agost que tot ho incinera (en A Ghost un bellíssim poema-rèquiem) , la memòria, «or de misericòrdia» de l’amic poeta Manel Marí. La vida, però, podrem diferir-la, podrem salvar-la? Porcar ho dubta: havent perdut els guants que ens protegien i, més encara, les empremtes dactilars que, ja d’infants, se’ns havien llimat al tobogan del parc, hem perdut les arestes i els cantons vius del nostre amor i de la nostra identitat. Hem restat bisells, xamfrans morts; i se’ns ha passat de llarg, a anys-llum, el tren de la vida. Sembla que –a l’igual que Job–el poeta ha estat tan cruelment escandallat, i esqueixat «per una vara tan fina», que ara ja no pot deixar d’esperar que el seu esquinçall arrele i brote com redolta i branquilló. Un esquinçall d’home que, esgarrat de contradicció, lluita, per una banda, per l’última dignitat de qui, tot i reconéixer «l’asimetria final i exacta entre el teu amor i el meu» –com li diu, en l’Antífona de la rosa borda, al seu «impossible amor secret» (a la impossible Beatriu que ha fugit anys-llum amb les empremtes i ratlles de les mans del poeta?)–, tot i això, es nega a acceptar ser esclau feliç d’un amor que «també secret ha de morir». Un esquinçall d’home, però, que, d’altra banda, es consola imaginant que eixes empremtes dactilars, perdudes, «en algun forat de cuc/ de l’eternitat s’han unit per fi en l’única/ i afligida mà que cada nit pica la meua porta/ i pregunta si, per favor, pot colgar-se amb mi/ al llit, perquè als somnis d’enfora fa massa fred». Redolta, branquilló… i empremtes, tanmateix. I desabellament: el dolç prodigi d’una gota de mel a punt de caure. I podria ser, fins i tot, que, després de la llarga desfeta, sobrevinguera, per fi, una ben altra refeta, no per impensada menys desitjada: que l’esperança faça la fotosíntesi i que, des de la maresma, ajude el poeta, «de corall embolcallat, amb ales de mussol», (com l’au d’Atenea), a «sobrevolar l’aiguamoll». Amb aquest poema, Fotosíntesi, es tanca el Purgatori i s’obri pas al peculiar –déiem– Paradiso de Porcar: a les NOU ECOGRAFIES que conformen el final del poemari.

La primera d’aquestes «ecografies», In vitro, en connexió amb la peça anterior, apunta precisament a eixe caràcter sui generis que Porcar introdueix en la part que, en un esquema pres ortodoxament de la Commedia de Dant, hauria de constituir la culminació paradisíaca del viatge realitzat: el poeta no renaixerà sinó amb «ales de mussol», sota la protecció d’Atenea; és a dir, transmudat in vitro en el poema, i només com a poema. I el poeta no s’haurà de preguntar si allò que ha motivat la florida de l’esqueix en poema, si «allò que durà un glop de vi o una carícia fou veritat o fou formiga»: haurà de deixar que qualle en l’artifici, i callar. Haurà de deixar-lo «eco pur, sense Narcís». És així com durarà, en ell, tot el que el poeta va estimar. Tanmateix, i conscient de l’heterogeneïtat de les experiències vital i estètica, haurà d’assumir que també el poema pot acabar sent peça d’entomologia, «objecte d’art» alienat de la vida, de l’alegria i del dolor d’on van nàixer. I el poeta haurà de percebre que, per contra, quan l’art es deixa sorprendre i colpir per la vida, quan «la duresa de la pedra» i «la bellesa del somni» es troben i bateguen a l’uníson «en la contracció que dilaten dins la sedosa llangor del marbre» –com diu Porcar en el meravellós poema Femme piquée par un serpent, en homenatge a la Vénus Blanche que Baudelaire cantà i que Clèsinger va esculpir– és aleshores que art i vida poden quedar units en un lligam indestructible que, «absent, perdura». Un lligam que no tem desaparéixer ni tornar enrere, sinó que se sap, ausiasmarquianament, «lloc on la pensa repose» i no li cal reencarnació.

Sí que li caldran, al poema que «ha fet niu en l’esbarzer « de la vida –i per tal que «les espines no el desdiguen»–, sí que li caldran trasplantaments, a l’igual que cal trasplantar del cor «els batecs ja apagats de l’hivern passat». Caldrà trasplantar fins i tot els xiprers del Parc del Laberint, que ara ja no seran fúnebres, sinó símbols de renaixement a un paradís i entre els quals juguen buscant-se –»àngels d’hora bandejats»– dos nens altra vegada innocents: «nus de tot com una fulla» i «vent suau al cim del món». Eva i Adam redivius al Paradís, per fi, o altra vegada exposats al joc-prova del Laberint?

Fins ací, i potser amb tota la seua ambigüitat, el somni de renàixer, de des-morir, de fer revertir la llum de tan llarg viatge, de fer que els pètals retornen a la rosa, que el poema a l’amor que el motivà i les ratlles de la mà a la carícia. O al risc de tornar-nos a allunyar «de tu i de mi»?

Perquè la pregunta de Porcar persisteix, enfront –o davant– de la de Carles Riba («On tornem que no siga naixença?»): «no és sempre d’anada, i no de tornada, el camí de la llum?». No pareix que torne, una volta anada. Només en quedarà, si de cas, un rastre, un poema, en l’últim vers del qual sembla dissoldre’s tot allò que el motivà: enelsespaisenblancdel’últimvers, la barra espaiadora: la pura i dura realitat pre, extra i post-literària de la vida i del temps no fa sinó distanciar més i més els anys-llum amb què la llum «se’ns fa lluny». Esvaeix, fins fer-lo «il·legible» i «absència sordmuda», el vers que hauria de donar sentit final al poema i, potser, resposta a les preguntes de Riba i de Porcar. O a la que hi podríem afegir nosaltres: el que dissol el poema, dissol també el seu motiu?

De vegades, els poetes estem temptats de pensar, com Eliot, que allò veritablement important sempre roman en l’espera.

   ANTONI FERRER
   Fan Set, València, primavera de 2019