El repte més difícil

Pere Císcar

Josep Porcar és uns dels millors poetes catalans nascuts durant els anys 70 del segle passat, i el millor dels valencians. Ja ho era en els 90, quan el jove prodigi Porcar debutava amb força i ens deixava a anys llum, a aquells amateurs que maldàvem per esdevindre poetes. Recorde en la Facultat un poeta i company, Joan Puchalt, dient-me: ai, Pere, els cotxes de Júlia Zabala i de Josep Porcar no necessiten fer el rodatge, els nostres cotxes sí.

Ara, que ja sabem que aquesta és una cursa de fons, no d’sprínters, continuem admirant un autor que està aconseguint el repte més difícil: mantenir-se en un nivell envejable de qualitat pòetica llibre rere llibre. I és ací on entra el poemari de hui, premi Jaume Bru de Sagunt i publicat per l’editorial Onada. En la nostra opinió és una obra mestra per molts motius.

Porcar s’arrisca de nou i en reïx; inclou textos cada cop més misteriosos i mistèrics. Controla i emmotlla millor el seu innat torrent verbal sense renunciar als seus millors trets: en primer lloc, potser heretat per via paterna, la plasticitat imatgística; en segon lloc un pregon sentit del ritme mètric, estròfic i sobretot intern; i, en darrer lloc, un missatge contundent i d’alçada. La temàtica pot ser existencialista, amorosa (o des-amorosa, millor dit), i de vegades social; en aquesta darrera sol emprar un to àcid i de vegades sorneguer.

El domini de Porcar li permet continuar treballant el poema de llarg alè però també cada volta més els textos breus, com ha demostrat al llibre Preguntes o a la secció “Piulades al vol” del seu blog. Porcar juga i juga bé amb tot el que toca: amb les paraules, amb els idiomes, amb la fotografia, amb l’audiovisual als seus videopoemes i amb el disseny en la seua professió. És, en fi, un dels pocs poetes actuals que podem qualificar de creador total.

Vos deixe amb ell perquè comproveu que no, que no exagere. El teu torn, Josep. Gràcies.

 
Pere Císcar

Plaça del Llibre de València, 1 de novembre de 2019