Fada de les boires

Va deixar de tallar-se’ls
fa molts anys una primavera
de roselles proscrites,
d’orenetes arribades tard,
gesmil i cireres ja anunciaven
dies més calds, els vells profetes
asseguraren que seria l’última
flor de neu a les muntanyes.
Al seu riu de cabells traspua
interminable el present
una rosada finíssima.
Caminem entre els seus manyocs
al llarg d’una pàgina per travessar
més que no pas per escriure.
Infinita serp blanca, tragina
somnis més purs pels boscos
de les nostres nits en blanc.

…mai no temut d’ésser boira també!.
Josep CARNER

Llimbs

You’ll have to wait ‘til yesterday is here.
TOM WAITS

Com estàs? Com va tot?
Porten crosses, com ell, a penes
m’arriben de lluny les preguntes
en l’afònica veu de l’ancià antic
amic de la família, abrigat de cap
a peus en ple maig i a ple sol
en un banc on seu flanquejat
per roses roges i blanques —
I què contes? Què fas, ara?
Estic esperant que el passat arribe
també ací, li dic, aquesta vegada
ens l’han de fer arribar per fases,
així que aguardaré a la darrera,
per si potser aleshores ja no ens cal
fer-hi res i tot siga cosa de furtar
un bon cavall i fugir lluny, ben lluny,
cap aquell horitzó més nostre i solitari
que, entre pàmpols de figuera borda,
s’albirarà, com sempre, molt més tard. —
Ja fa calor. Tot passarà. Records als pares.

Josep Porcar

Veus mirades: poema per a la convocatòria #CMCVaCasa

Notes

Apareguda primer a l’àlbum Frank’s Wild Years (1987) i posteriorment al Big time (1988), «Yesterday is here» és una meravellosa cançó de Tom Waits coescrita amb la seua esposa Kathleen Brennan. Vaig escoltarla de nou fa uns dies i no vaig poder evitar relacionar-la amb aquests mesos de marasme col·lectiu i individual al planeta, un temps d’incertesa que sembla prorrogar-se –ara per fases– abocant-nos a un estat de vida diferida, suspesa i en suspensió, sota l’estat d’alarma ara mutant, com el virus, en un alarmant estat de moratòria de prerrogatives totalitàries sota el rebregat pretext del “jo o el caos”. El videpoema indaga en aquesta creixent percepció d’espera que s’allargassa, de vida i mort als llimbs, d’ancianitat precoç, que prové de l’extinció d’un passat immediat considerat “normal” i, per contra, l’arribada –el retorn– d’un altre més remot i més despòtic que va imposant-se, amb l’afegit de no saber encara quin de tots és aquest ahir que definitivament farà port ací. Yesterday is here, però.  Segons la teologia cristiana, els llimbs són el lloc –i sobretot el temps, diria jo– on van les ànimes dels justos esperant la redempció del gènere humà (també on van a parar les dels infants que moren sense baptisme). Igualment, parlem d’algú que “està als llimbs” quan el trobem distret i sense adonar-se del que passa al seu voltant (estar a la lluna, estar als núvols…). Amb pecat original o sense, sembla que som als llimbs, en tots els sentits, com aquest ancià que al banc pren el sol i ens pregunta coses –tan fàcils abans– que ja no podem respondre.

[ Aquest és el tercer poema producte de l’estrall, després de Confirmació de la regla i L’escurada. Trilogia només? ]