«¿Existeixen encara les classes socials?». És la pregunta que, a tota una aula de periodisme, ens formulà fa uns anys un professor de sociologia. La resposta, un silenci rotund, evidenciava ignorància, por i desinterés entre els alumnes. Una asseveració lògica irreplicable ens despertà: «que la majoria dels assalariats no tinguen conciència de classe no significa que no existesquen les classes socials». Però no cal anar a buscar tautologies d‘aquesta mena per a comprovar que l‘empresariat exigeix cada vegada amb major insistència una mà d‘obra més barata, més dòcil, més fàcil de contractar i d‘acomiadar. Només cal llegir-se detingudament l‘última proposta de reforma de l‘atur presentada pel govern espanyol, absolutament cec per a contemplar que la productivitat i la qualitat només s‘aconsegueix amb estabilitat. Cap assalariat treballa com toca si no es troba «segur».
Actualment, coincidint amb l‘hegemonia de governs de dreta en tot el món i amb la pujada de grups d‘extrema dreta en els parlaments europeus, s‘està produïnt —ben emmascarada da segons quins emissors meditàtics—, una incipient contrarrevolució que amenaça els interessos dels assalariats, la classe obrera, la gent sense propietat privada ni productiva. Com era d‘esperar, el model que s‘imposa és el nordamericà. En els últims vint anys la caiguda dels salaris dels obrers d‘EEUU ha sigut del 20% i, des de fa uns anys, el temps de la jornada laboral ha començat a pujar a un ritme del 10%. Actualment les hores extres acumulades suposen un mes adicional de treball anual. Cal afegir al panorama l‘abaixada de la sindicacions en tota Europa, que venen a exhibir unes relacions laborals mancades de qualsevol intent reivindicatiu. Sense consciència, està clar que només existirà una classe, sí: la classe alta, que sí té consciència de ser «alta».
