Destil·lar només amb set

Destil·lar només amb set

Manel Rodríguez-Castelló, Nosaltres la Veu, 11 d’abril de 2020 

Josep Porcar (Castelló de la Plana, 1973) és un dels poetes que més bé i més insistentment sap reinventar-se. Cada nou lliurament és un repte com més va més difícil, i per això més valuós en els seus guanys. L'exigència a què l'autor sotmet el treball demana la reflexió lenta i creativa del lector, com en tota obra literària perdurable. L'autogènesi de l'escriptura la il·lustra molt bé una de les cites que jalonen aquest camí de llum, d'Agustí Bartra: “Soc encar qui vol néixer". En la creació no es parteix del no-res sinó d'un fang primordial que assegura les constants vitals de l'operació. Per dir-ho com Octavio Paz, què és el que no canvia en els canvis de Porcar en aquest extraordinari Anys llum

El llibre sintetitza i extrema les dues poètiques principals de la seua obra des de l'inicial Vint-i-dues mans de pintura (1994), el poema de vers curt, gràcil i joganer, que descriu i celebra en la seua fuga el vol d'instants que capta la mirada sota la forma exquisida dels mots, i el poema de llarg alè, sovint elegíac, on la l'expansió del flux verbal, canalitzat amb destresa, crea sentits que van i venen en la conquista de nous territoris. Cada poema del llibre és una festa, un exercici radical d'indagació poètica, un camp de llum i reflexió, bellesa que sana.

Anys llum és la distància humana manllevada al que la nostra concepció aplica a les magnituds còsmiques. Tal és l'absolut i la infinitud de l'experiència que nodreix els versos, la força de la metàfora de l'espaitemps, la matèria que fulgura, el coneixement del dolor i el guariment per la paraula. Datat entre 2012 i 2018, el llibre té com a rerefons una ruptura amorosa i la reinvenció del propi món amb la cauterització de la ferida amb l'apòsit d'anys i llum que la poesia pot destil·lar només amb set. El poema “Guant", metonímia de la pèrdua i símbol del renaixement, és la porta d'una obra estructurada en tres parts: Sisme i diàspora, Pràctiques de salvamenti Nou ecografies.

Construïts amb la flexió d'un tu introspectiu i un altre que s'adreça a la dona que s'allunya però torna insistent en la memòria, els poemes de la primera part són allò que n'anuncia el títol, la ruptura i l'exili (diàspora o dispersió), soledat i estranyesa. Hi trobem títols com “Walk on the wild side", “Gueto", “Viàtic", amb el sentit d'eucaristia per als moribunds i de provisió per a un viatge, o el final “Diàspora": “Arrels d'albes, anhels / plens com una plaça: / un niu per a les ales, / un jaç de guants, / un amor. // Un sol a casa".

La segona part, Pràctiques de salvament, intensifica les imatges del desassossec del moment i l'esforç per recompondre la vida: “Costa els ulls / no acabar cec per poder viure / a les palpentes, fora de camp". En “Cos diferit", que representa molt bé els poemes més directes nascuts de la rauxa de l'instant, de dicció més natural, com “Espaitemps", “Guant" o “Seda", encara apareix el record com una ombra: “per què / encara et contemple, fulgent / i despullada, des del llit?", motiu que es reprén en “Espectre Brocken al jardí romàntic". De la tensió a què Porcar sotmet el poema per a l'explosió dels sentits, controlada en l'equilibri de la composició, n'hi ha bones mostres ací. Aquesta és una altra marca de la casa, la tirada al barroquisme, la concepció musical del poema amb al·literacions, riques combinacions rítmiques i rimes internes a balquena. El sentit de la mesura fa que la tensió no es desboque mai, dosificada per l'alternança de períodes llargs i breus i les imprescindibles pautes del silenci. Si la botànica ocupa un lloc preeminent en la poesia de Porcar (amb el seu corol·lari en Nectari, de 2016), ací es relaciona directament amb les pràctiques de salvament per crear finals de poema exquisits: “Tardor. Que lent el món… Ens hem llevat dins / d'un codony. Gotes de resina. Formigues d'or"; “Mira'm! Pàmpols suant. Raïm. Òvuls lluents"."Fotosíntesi", últim poema de la secció (“Qui m'havia de dir que, ara i ací, / l'esperança faria la fotosíntesi"), anuncia la primavera, que encara haurà de superar algunes proves mèdiques.

Les Nou ecografies són poemes d'indagació i anàlisi que posen a prova el poder salutífer del mot (“la manyaga del verb / caçarà polls a la cabellera de l'instant") per al final poder afirmar: “Anys llum de tu, / potser això és tot: anar esvanint-se, / desembullar l'infinitiu amb vells gerundis".

Anys llum és un nou tour de force de Josep Porcar, poeta instal·lat des de fa anys en la maduresa creativa que continua cercant i creixent, administrant amb saviesa les poètiques obertes que desplega la seua obra, la contemplació estilitzada i la mirada reflexiva, vitalista, sagnant, i fent bandera de l'honestedat i l'exigència de l'ofici. Una obra destinada a fer molt de camí i a perdurar.

PREMI DE POESIA CIUTAT DE SAGUNT 2018

Anys llum va rebre el XXI Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal 2018. El jurat estava format per Antoni Ferrer, Manel Rodríguez-Castelló i Manuel Bellver. N’actuà com a president Josep Manuel Tarazona, regidor de Normalització Lingüística, i com a secretari Òscar Pérez Silvestre.

A light that doesn’t need to live
and doesn’t need to die.

Leonard Cohen

FITXA TÈCNICA

Primera edició: març de 2019
© Josep Porcar i Museros
© D’aquesta edició: Onada Edicions

© Imatge de coberta: Versió personal de Josep Porcar sobre l’obra «Man standing and sun» (1963) d’Alberto Giacometti, a partir de dues pintures prehistòriques corresponents, per una banda, a una de les figures humanes representades a la Cova dels Cavalls del barranc de la Valltorta (Tírig, el Maestrat) i, per l’altra, a l’icona rupestre de l’astre solar de la Cova del Sol (Tarifa, Cadis).

Edita: Onada Edicions
Disseny: Onada Edicions
Maquetació: Òscar París i Garcia
Correcció lingüística: Rosa M.ª Camps
Paper interior: Ivori 1.5 de 90 g
Paper coberta: Estucat mat de 260 g
Núm de pàgines: 88

ISBN: 978-84-17638-22-1
D. L. CS-174-2019

Il miele ultimo dell’ombra

Els poetes Marta Vilardaga –que també n’ha posat la veu– i Federico Federici han traduït a l’italià Guant, el poema proemial del meu llibre de poemes Anys llum, que podeu visionar i llegir ací mateix. Stame della carezza, ballo / per il polline senz’ape…

GUANTO

Dove hai perso un guanto è nato un fiore.
Anche se assente, si nomina ogni petalo
così? E unghia e spina contropelo,
quasi la spora tremasse nell’impronta
e si sentisse forse il tatto già a memoria
abbandonato ai corrimani di città.

Dove hai perso il guanto è cresciuto il fiore.
E non un dito. Stame della carezza, ballo
per il polline senz’ape, della mano che non torna
soltanto sangue, giglio schiacciato, diaspora
a frotte, il miele ultimo dell’ombra.

Tr. Marta Vilardaga & Federico Federici

GUANT

On vas perdre un guant ha nascut una flor.
També absent, és així que ha de ser dit
cada pètal? Espina i ungla a contrapèl,
com si al rovell fremís l’espora, algú
potser en sent, de memòria, el tacte
abandonat als passamans de la ciutat.

On vas perdre el guant va créixer la flor.
Cap dit. Estam de la carícia, pel pol·len
ball sense abella, de la mà que no hi torna
només sagna, lliri masegat, diàspora
en tropell, l’última mel de l’ombra.

J. P.

Nocturn

«Nocturn» és el penúltim poema de la primera part del meu llibre Anys llum (Onada Edicions, 2019) i enllaça amb el poema «No verbal» de Nectari (Buc, 2016), el meu recull precedent. El primer esbós va ser inspirat per La catedral d’Auguste Rodin (1908), obra escultòrica on unes mans aïllades del cos erigeixen una autèntica catedral del tacte, una vida autònoma més enllà de la corporeïtat, de l’espai circumdant i del pas del temps: «The role of air had always been extremely important» (Rilke, 1928). 

Guant

«Algú/ potser en sent, de memòria, el tacte/ abandonat als passamans de la ciutat». Vuitè llibre i vuit anys d’elaboració, Anys llum de mudances, migracions, transhumàncies corporals i incorpòries. Semblaria que aquest 8 completa el traç del periple cal·ligrafiat per l’interrogant (?) a Preguntes, o bé aquell mateix 8 que perpetuava la tangència dels anells de Nectari (?). O senzillament, més enllà de la xifra llunera, el que és, un tancament de cicle. O potser de dos. 

No gosaria dir-ne trilogia, dels tres darrers reculls, si bé és cert que entre ells hi ha alguna cosa més que afinitats i infinitats: aquell Preguntes incisiu treballava amb microscopi, el Nectari assertiu ho feia amb prismàtics de camp i Anys llum (Onada, 2019) —escrit abans i acabat després dels esmentats—, obre i tanca el zoom del telescopi per abastar, copsar, comprendre l’última mel de l’ombra. Corresponent al poema preliminar del llibre, de la mel d’aquesta flor us n’he deixat ací un videopoema, propici per celebrar que aquest divendres 12 presentaré l’obra a la llibreria Babel de Castelló, a les 19 hores, en companyia de l’amic Manel Pitarch. Poesia, cava i avellanes. Queda llançat el guant. Hi esteu convidats.