Il miele ultimo dell’ombra

Els poetes Marta Vilardaga –que també n’ha posat la veu– i Federico Federici han traduït a l’italià Guant, el poema proemial del meu llibre de poemes Anys llum, que podeu visionar i llegir ací mateix. Stame della carezza, ballo / per il polline senz’ape…

GUANTO

Dove hai perso un guanto è nato un fiore.
Anche se assente, si nomina ogni petalo
così? E unghia e spina contropelo,
quasi la spora tremasse nell’impronta
e si sentisse forse il tatto già a memoria
abbandonato ai corrimani di città.

Dove hai perso il guanto è cresciuto il fiore.
E non un dito. Stame della carezza, ballo
per il polline senz’ape, della mano che non torna
soltanto sangue, giglio schiacciato, diaspora
a frotte, il miele ultimo dell’ombra.

Tr. Marta Vilardaga & Federico Federici

GUANT

On vas perdre un guant ha nascut una flor.
També absent, és així que ha de ser dit
cada pètal? Espina i ungla a contrapèl,
com si al rovell fremís l’espora, algú
potser en sent, de memòria, el tacte
abandonat als passamans de la ciutat.

On vas perdre el guant va créixer la flor.
Cap dit. Estam de la carícia, pel pol·len
ball sense abella, de la mà que no hi torna
només sagna, lliri masegat, diàspora
en tropell, l’última mel de l’ombra.

J. P.

Nocturn

«Nocturn» és el penúltim poema de la primera part del meu llibre Anys llum (Onada Edicions, 2019) i enllaça amb el poema «No verbal» de Nectari (Buc, 2016), el meu recull precedent. El primer esbós va ser inspirat per La catedral d’Auguste Rodin (1908), obra escultòrica on unes mans aïllades del cos erigeixen una autèntica catedral del tacte, una vida autònoma més enllà de la corporeïtat, de l’espai circumdant i del pas del temps: «The role of air had always been extremely important» (Rilke, 1928). 

Guant

«Algú/ potser en sent, de memòria, el tacte/ abandonat als passamans de la ciutat». Vuitè llibre i vuit anys d’elaboració, Anys llum de mudances, migracions, transhumàncies corporals i incorpòries. Semblaria que aquest 8 completa el traç del periple cal·ligrafiat per l’interrogant (?) a Preguntes, o bé aquell mateix 8 que perpetuava la tangència dels anells de Nectari (?). O senzillament, més enllà de la xifra llunera, el que és, un tancament de cicle. O potser de dos. 

No gosaria dir-ne trilogia, dels tres darrers reculls, si bé és cert que entre ells hi ha alguna cosa més que afinitats i infinitats: aquell Preguntes incisiu treballava amb microscopi, el Nectari assertiu ho feia amb prismàtics de camp i Anys llum (Onada, 2019) —escrit abans i acabat després dels esmentats—, obre i tanca el zoom del telescopi per abastar, copsar, comprendre l’última mel de l’ombra. Corresponent al poema preliminar del llibre, de la mel d’aquesta flor us n’he deixat ací un videopoema, propici per celebrar que aquest divendres 12 presentaré l’obra a la llibreria Babel de Castelló, a les 19 hores, en companyia de l’amic Manel Pitarch. Poesia, cava i avellanes. Queda llançat el guant. Hi esteu convidats.