Si la vida fora un viatge –que ho és, del naixement a la mort–, cadascun de nosaltres seríem una foguera. Una combustió, lenta o ràpida, forta o feble, que es produeix en virtut de l’oxigen que l’alimenta. En el nostre cas, del temps que ens passa. No obstant això, la simbologia del foc és àmplia i diversa, i Josep Porcar en fa un ús exhaustiu, amable i, fins i tot, eròtic. Perquè el foc també és l’amor, passional o pacient, que es representa al vers o en els llocs trepitjats pel poeta –el mas de l’avi, la plana d’Osona i la plana de Castelló–. El foc és, a més, aquell que ens ofereix caliu les nits d’hivern; o seguretat, quan l’utilitzem per a fer senyals de fum. El foc és comunicació, una torxa que ens passem generació rere generació, d’escriptors a lectors… El foc ho és tot, la vida mateixa.

A Els focs ignífugs, l’autor fa una construcció minuciosa dels espais que ha trepitjat en tres parts. En primer lloc, trobem el sotabosc, l’estrat inferior ocupat per herbes, arbusts i els arbres més joves que viuen a l’ombra dels més vells. Un espai on els elements més humils, fangosos i vegetals es mesclen amb tot allò que s’ha després de les altures, quasi com una aspiració a transcendir. «De tornada al mas, capcots, amb la mirada / ara perduda en la pluja, rumiem, tan xops / com ignorants encara, quin deu ser el vent / que du prou fulles caigudes per fer un foc.» Així mateix, el llamp, com a imatge recurrent, inicia el foc, però també inicia el record del poeta: «En el silenci eixut del primer llamp, / sorda ressona a dins la bonior de fora: / plors inconsolables d’una nena al porxo, / crecs de jàsseres, peuades d’algú descalç». Tot plegat, hi trobem una descripció lírica i exacta dels paisatges i els seus elements visuals, tot remarcant una predilecció per la tardor, les tempestes i la reflexió espiritual.

En segon lloc, hi ha l’aiguamoll: «Com fer llar, però, amb fusta de naufragi, com covar l’espurneig d’una illa d’aigua?» En aquesta part del poemari es fa palés la consciència de la pèrdua, del trànsit; però també del silenci que imposa l’absència. És així com trobem una poesia que aprofita cada ocasió –un reflex, un xiquet assegut en un vagó de tren, un grup de passatgers aliens a la poesia– per a establir una reflexió personal. «Què són, si viuen, quin foc les peix, / quin altre jo són i no, ja en altres? / Si foren, d’allà vinc –infant oblit, / aiguamoll incandescent de torxes / que van perdre’s. Perquè no torne.»

En tercer i últim lloc trobem «Contrafocs», un conjunt de huit poemes amables que tenen un destinatari clar. Una crema controlada per a prevenir, per a curar, per a deixar una empremta i constatar la dels altres. Perquè no som res –poca cosa, en els millors dels casos–; o, millor dit, només som en la mesura que fem, en la mesura que teixim relacions i ens comuniquem amb els altres. En Els focs ignífugs queden marcats els versos de Josep Porcar perquè, en un moment pròxim o remot, visquen en la ment de qui llegeix: «Salvats pel foc, pel foc rels forjades, / creme, ignífugs, per sempre en altres».