I fins ací hem arribat. S’arxiva sense cap explicació, ni dels representants polítics, com era d’esperar, ni —pitjor encara— de la Justícia. Era d’esperar, també? Potser. Camps ja ho sabia, que només quedaven «uno o dos escalonets». Pregunteu-li per què. La síntesi és de por: uns governants reben, reiteradament (i secretament), regals d’alt valor; els obsequiosos empresaris —actualment jutjats per corrupció— reben, reiteradament, contractes milionaris per part d’aquests governants. No són regals i contractes aïllats, ocasionals ni esporàdics. Ni entre desconeguts. I, després d’investigar-ho i de trobar-ne indicis de delicte —i mentides dels governants—, diu la Justícia que no hi ha prou fonaments per obrir judici per suborn i arxiva el cas. És agost. Fa calor. Els jutges se’n van de vacances. I els funcionaris judicials. I Camps també. Quatre milions d’aturats. Visca per les anxoves de Vuitton! Ara, El Bigotes ja pot regalar a Camps tots els trages de bany que vulga, tranquilament, sense por, que no passa res, res de res, que mai no hi haurà indicis, que per als jutges és legal. Això és jurisprudència! Impròpiament, passivament, suborneu a tort i a dret. Efectivament, amb Camps, i amb Fabra, hem baixat tots els esglaons. Ja no en queda cap. Som a les portes de l’infern.
