Cinquè round. S’alça el teló i i hi apareixen, cantant tots a cor, el governador del Banc d’Espanya, acompanyat pel cap de la patronal CEOE, els presidents de les càmares de comerç ibèriques, els directors de la tríada ABC, El Mundo i La Vanguardia, una matrona espontània dels EUA i Josu Erkoreka? [Rajoy i Corbacho també hi són, però s’amaguen darrere d’una cortina, mentre Almúnia i Montilla fan d’apuntadors]. Com es diu la pel·lícula? Psiquiàtric liberal. Aquesta sarsuela del reformatori laboral és aparentment transversal, com la crisi: la vella concòrdia de la burgesia sociòpata que vol traure caldo d’un cinturó que els treballadors no podem apretar-nos més i ens cau imparablement cames avall. Una altra concòrdia és la dels menjadors socials: des de la postguerra que no havíem tornat a veure llargues cues d’afamats. Tampoc, des de principis del segle passat, els amos de la premsa havien donat tanta cobertura a això que s’anomena acció directa del sindicalisme, com la perpetrada el dimarts a Vigo: «Mi mujer se quedó llorando en casa y tendré que explicarle algo a mi hijo de 10 años que ha visto que su casa y su entorno han sido agredidos», ha bramat el desvalgut patró. M’imagine la lacrimògena escena de les explicacions… Al fill preguntant: «Però, papá, por qué a ti, por qué a ti, papá?». I el pobre pare desemparat, vacil·lant, responent: «Sí, los niños vienen de París, hijo mío». De París… És clar! I la recuperació econòmica vindrà de la reforma laboral!
